EL LICEU I JO

 

La meva relació amb el Liceu ve de molt lluny, el meu pare va voler portar-m'hi per primera vegada a veure una òpera i una mica més tard a una funció de ballet, al meu germà tretze anys més gran que jo, li van fer el mateix, més o menys, una funció d’òpera wagneriana i una funció benefica a favor de les víctimes d'una catàstrofe que va passar a Itàlia amb una sessió de recitals d’òpera i la representació de la sarsuela 'La Verbena de la Paloma' amb l’incentiu del fet que tots els artistes que actuaven al Paral·lel de Barcelona van sortir en papers més grans o més petits com a col·laboracions extraordinàries, Paco Martínez Soria, Carmen de Lirio, Maty Mont i un llarg etcètera. 

Jo faig començar amb la 'Norma' interpretada per Anita Cerquetti, que havia substituït a la Callas quan va deixar plantat al president de la república no sé si a Roma o a Milà, després em van portar a veure la companyia de ballet del Marquis de Cuevas que en aquell moment era una de les més famoses del món. 

Poc temps després amb una colla d'adolescents veïns de Valldoreix vaig tornar al Liceu per tercera vegada per veure l'única funció que Maria Callas ha donat a aquell teatre de Barcelona, era massa jove per entendre la importància d’aquella diva i les seves qualitats, més aviat i vam anar per la vida que se sabia d’ella per les revistes del cor, sempre es va saber vendre molt bé la grega-americana Callas i, fins a la seva mort dramàticament anticipada. 

Després ve un petit salt del temps i en conèixer a l'Antoni que era director d'escena d'algunes òperes vaig tenir l'oportunitat d'anar-hi molt sovint i com invitat, la primera òpera que vaig veure en aquesta nova i molt llarga etapa d'una mica més de deu anys va ser 'Turandot', bon títol i bon auguri. Poc temps després i de la mà d'Antoni vaig conèixer a la Montserrat Caballé que en pocs dies debutava al Liceu amb el seu primer títol 'Arabella' abans de convertir-se en la gran diva mundial. 

Són molts anys d'aquest teatre per veure òperes i ballets, però com tot en la vida és mutable i els últims anys després de molts anys de ser abonat a la casa de la lírica se'm feia una muntanya anar-hi i valorar si els diners que em costaven els abonaments, temporades una rere l'altre em donaven prou satisfaccions, em vaig fartar d'òperes tipus concert sense escenificació teatral, insuportables intermedis i descans entre acte i acte, recitals d'una sola veu amb un piano acompanyant-la, cosa que mai m'ha agradat i ara es feia massa sovint i com deu és molt bo amb els meus precs en el moment que vam entrar en el segle XXI la tecnologia moderna dels mitjans de comunicació va fer un salt gegantí i de tots els millors teatres del món donaven per vídeo les seves produccions amb una qualitat sublim i a les grans pantalles de les cases es podien gaudir els millors títols i els millors intèrprets, fent que la meva afició a l'òpera fos encara més intensa que mai i em fes esclau incondicional d'aquest estimat tema l'opera o sigui que en aquests moments de la meva vida soc molt feliç per haver recuperat l'afició que el meu pare em va ficar a l'ànima quan era adolescent, encara que hagi prescindit del liceu per sempre més.

6 D'AGOST DE 1962, DILLUNS

Dilluns, 6 d'agost de 1962 

 Al cap d'avall del carrer del Call i davant la barreteria de sempre, es veu una botiga de nom Barcelona no sé què i és d'aquest lloc que vull parlar, ara una botiga per turistes més, però uns anys abans, 1980 s, havia estat un antiquari d'un xicot gai molt conegut a l'ambient, però jo vull parlar del dia 6 d'agost de l'any 1962, jo tenia vint anys acabats d'estrenar i al matí d'aquell dia jo estava a aquell local que en aquell moment era una petita cafeteria, bar de barri, ho tenia a prop del treball i l'Antoni m'havia citat per alguna cosa sorgida aquell matí, feia tot el possible per veure'm les me´s vegades millor, de segur que aquell cap de setmana havíem estat a la platja, a la Costa Brava o al club natació, això no ho tinc present, però el que si tinc molt clar és que mentre estàvem al cafè asseguts aquell matí de dilluns parlant de les nostres coses i prenent el cafè en una de les tauletes del bar i amb la ràdio encesa com era normal en els llocs de barri senzills per omplir de paraules o cançons l'ambient casolà al gust de qui feia els cafès, la ràdio va donar la notícia que aquell mateix cap de setmana s'havia suïcidat, trobant-la morta al seu domicili l'actriu Marilyn Monroe, l'encarregat del bar va apujar el volum de la ràdio per sentir millor els comentaris del locutor sobre la desgraciada notícia. L'actriu més famosa del planeta, havia decidit deixar el seu glamurós món, món de qui s'han escrit tones de paper escrit i fins avui, però jo el que vull és parlar del disgust que vam tenir aquell dia i els dies següents. 

Marilyn era molt estimada per tots els de la meva colla on tenia el seu lloc junt amb les altres mítiques d'aquell moment, Vivien, Bette, Katherine, Joan, Rita, Ingrid, per no parler de les italianes i les franceses. Però Marilyn era especial i única per una cosa que no puc explicar ni tan sols ara mateix, ella estant de totes la més eròtica i la més sexy no presentava cap perill per un xicot gai, era la perfecta companya, amiga, germana i tan bonica que no et cansaves mai d'olorar la seva pell i besar la seva mirada. Dies de dol al nostre grup, res d'estranyar que el Terenci anys més tard dediques la seva millor novel·la amb aquestes paraules: 

 A tots aquells que teníem vint anys el dia que mori Marilyn.

10 Granissada d'agraïments FRANCESC

 

Ens vam conèixer en un establiment de caràcter esportiu, jo estava prenent el te amb l'Antoni que de tant en tant ens trobàvem per posar-nos al dia de les nostres coses i va entrar el Carlitos, un xicot que havia tingut alguns contactes últimament per estar, jo, desocupat de parella, el Carlitos anava amb el Francesc al costat i em va dir que venien d'un concert i que s'havien sortit de dolent que era, llavors ens va presentar al Francesc a l'Antoni i a mi, jo vaig fer el mateix presentant-los l'Antoni, res de petons, tan sols donar les mans, vam xarrar una estona i ells van desaparèixer per les instal·lacions del local. L'Antoni em va demanar qui eren aquelles criaturetes, jo li vaig dir que només coneixia al Carlitos de feia poc temps, fins i tot havíem anat a Sitges a un dinar a casa de l'Enric i en Ventura, però que l'altra preciositat no la coneixia de res, una estona més tard ens vam acomiadar, el meu amic volia arribar d'hora a casa, l'endemà dilluns, tenia molta feina. Aquesta conversa la teníem un 5 d'abril de fa trenta-vuit anys. El que va passar entre el Francesc i jo des d'aquell mateix dia una vegada que jo em vaig quedar sol al local i els divuit dies següents, van ser d'agitada turbulència per l'efecte que aquell nen m'estava produint, tenia 23 anys, però, n'aparentava 18 i això era un punt molt negatiu. El fet de tenir una relació amb una persona 22 anys més jove que jo era una fal·làcia que entrés dins el meu projecte de vida en un moment que estava a la llinda de la porta de la maduresa, amb bona forma física, sí, però els anys hi eren. Sobretot a la meva família els matrimonis amb diferència d'edat molt acusada eren molt mal vistos perquè un element de la família s'havia casat amb una persona molt més gran i el resultat del matrimoni sempre va demostrar carències per no dir resultats desastrosos pels cònjuges i els fills que van venir després. Jo tenia molt mala peça al teler aquell abril del 87. 

 Però com soc Àries, no m'ho vaig pensar gaire i em vaig dir que passi el que deu vulgui. Ens veiem cada dia en sortir de la feina, moltes converses de qui era un i qui era l'altre, aquells anys també havia estrenat un Ibiza blanc que em feia molt feliç i tots els caps de setmana anàvem a fer viatges per Catalunya o a Sitges on els meus amics sempre tenien l'habitació enllestida per nosaltres, aquell estiu vam fer un viatge a Grècia com viatge de noces, vam agafar un creuer per fer unes quantes illes de l'Egeu. Els àlbums de fotos se n'anaven omplint i en la vida quotidiana a la ciutat hi havia alguns canvis, quasi cada nit es quedava a dormir a casa i en el meu armari cada vegada hi havia més roba d'ell i com a culminació d'aquests primers anys de vida conjunta vaig tenir l'oportunitat de comprar el pis de Sitges que feia molt temps que estava a la venda i era rebutjat per tenir una cuina de només un metre quadrat i no el volia ningú, jo tenia uns diners estalviats i els propietaris, que eren francesos es van avenir a acceptar la quantitat que els hi oferia. Jo no volia passar per una hipoteca, havia patit massa en la compra del pis de Lesseps. I per fi vam tenir un pis al centre de Sitges per nosaltres i que amb unes petites obres que vam fer, mobles comprats per sortir del pas, altres regalats i els que hi havia al pis, També uns anys de feina continuada perquè les coses estiguessin com el decorador Francesc volia. Però la situació era incòmoda i totalment anormal, ja que en Francesc dinava cada dia feiner a casa dels seus pares i tota la resta del temps amb la meva mare i jo. Fins a un punt que era del tot incongruent per la mentalitat oberta de la meva mare, ella no podia entendre que el Francesc feia quasi deu anys que vivia a casa i que no coneixia als seus pares i la seva germana, ells tampoc em coneixien a mi i es va plantar davant d'ell i li va dir que aquell mes de setembre el dia 24 feia el seu sant i que volia que la seva família vingués a la festa per conèixer a la nostra. Suposo que es devia quedar gelat i atemorit de la papereta que li venia a sobre. El dia assenyalat van venir tots i a partir d'aquell moment, nosaltres anàvem a les seves festes i ells venien a les nostres a Barcelona o a Sitges. La intel·ligència i sentit comú de la mama havia fet el miracle. 

 Quedo tranquil per tot el vingui ara, perquè en Francesc s'ha fet estimar molt per la meva família, fins al punt de fer-lo padrí d'un nen que ara està a punt de fer tres anys i per descomptat les filles de la seva germana, les seves nebodes que també és i fa de padrí de les dues, ara tant guapes com bones i llestes, no es pot demanar més. Ell és una persona que ha mitificat el passat d'algunes persones que ha estimat, mare, àvia, tieta té memoritzat com viscudes per ell les coses que han viscut les altres fa 80 o 90 anys a 900 km al sud de Barcelona. Recorda frases, anècdotes i fets que li han explicat, però ell sense estar en aquell món ha fet que els seus fets estiguin vius encara que només els hi hagin estat explicats. Amb coses que jo li he comentat del que havia viscut en família o amistats dels temps viscuts abans que el coneixes també els ha fet seus i els recorda posant-li una veracitat de gran fabulador. Estic content perquè en un futur quan estigui de viudo de la meva persona, també parlarà de les meves coses, anècdotes de vida llarga i brillant, les hagi viscut o no i el meu esperit encara serà enganxat a les partícules d'aire que l'envolti mentre ho parla o ho pensa. I com a coda final de tots els agraïments, he de dir que molt poques persones en el món han viscut trenta-vuit anys de Nadals rics, sorprenents, espectaculars i artístics com els que m’ha regalat aquest xicot. 

 20.07.25

9 Granissada d'agraïments JOSÉ LUIS

 

Recés de pau, això era el que José Luis m'oferia i és el que jo necessitava després del remolí emocional que havia patit darrerament, José Luis parlava amb veu baixa, en castellà encara que era de Tarragona, era pausat, tranquil i molt irònic en tot, se'n fotia fins i tot d'ell mateix. I com era d'esperar me'l va presentar a Sitges en Josep Maria, sí, el de sempre des de fa dues jornades. De família nombrosa, metge com el seu pare i la seva germana petita, tota la família magnifica i del tot fotogènica quan estava amb ells era genial, era com veure una peça de teatre com les de l'alta comèdia que es feien a Madrid als anys que jo vaig començar a anar al teatre, sobre tot la mare i la germana gran dues dones de personalitats diverses però esclatants. Ell tenia plaça de metge de família a Torredembarra i va demanar el trasllat a Barcelona, i al cap de pocs mesos li van concedir la plaça a Barcelona i com jo ja tenia certa experiencia, em va tocar buscar-li un pis prou gran per poder tenir consultori i habitatge, li vaig trobar una cosa molt bé en un pis alt a Balmes-Mitre, bon barri i a prop de casa. Ens vam fer socis de la piscina de la Salle de la Bonanova, allí vam ser com uns éssers parasitaris en un món que no era el nostre o almenys no era el meu. En aquest temps l'Enric i el Ventura es van comprar un àtic nou a Sitges, dúplex a la zona de les torretes just darrere de l'hotel Cal·lípolis i a tocar de la Mariquita beach, allí ens hi vam passar quasi tot el temps que vam estar junts, caps de setmana i també part de les vacances, amb la seva proverbial generositat ens van deixar una habitació per nosaltres i he de dir que són aquests els moments que més recordo amb molt positiva valoració, la nostra vinculació al temps passat en aquest apartament de Sitges. 

Vam tenir alguns bons moments a Tarragona amb la seva família que sempre van ser cordials i amables amb mi, però hi havia un no sé què, que jo mai em vaig poder donar del tot a aquesta nova família, totes les trobades foren com una interpretació amb el text ben après. La família tota li deia Coís, jo mai li vaig poder dir així i els amics de Barcelona tampoc amb l'excepció de la seva gran amiga Lídia, la farmacèutica de Torredembarra que també es va mudar a la ciutat al mateix moment que ho va fer ell. No era de teatres, ni de músiques ni de museus per això els nostres viatges a l'estranger sempre van ser al nord d'Àfrica i sobre tot Marroc. Records que pel que sigui malgrat estar més propers aquestes vacances que altres estan difuminats com en una nebulosa. Si la nostra relació es va aguantar per quatre anys, sens dubte és per la presència constant de l'Enric i en Ventura i el seu acolliment al seu pis de Sitges que sempre estava obert pels molt amics de la colla de Sitges o de Barcelona. 

Mai podré oblidar que els últims moments de la vida del meu pare van ser amb el José Luis mentre li intentava salvar la vida a l'hospital i va deixar la vida en els seus braços. I com a cosa estranya, ara que no hi és, havent mort quan no li tocava car era 8 anys més jove que jo, penso moltes vegades en ell, i no el puc imaginar o recordar com una persona que hagués tingut una vida plena, rica i lluminosa i que malauradament ja no està amb nosaltres. 

17.06.25

8 Granissada d'agraïments LLUÍS

 

Lluís, el conec a la casa nova del Josep Maria, ja no vivia amb el Peter encara que tenia totes les parets del pis forrades de quadres magnífics d'aquest pintor, jo en aquell moment estava lliure de compromís, al Lluís sempre el vaig veure venir de lluny, érem del mateix zodíac i del mateix signe ascendent. Ell 28, jo 34, vivia a un dels carrers, més 'de casa bona' de la ciutat, el seu pare tenia una empresa molt sòlida i ell ajudava allí a hores, quan no anava a la universitat per fer Història de l'art, tenia un bon cotxe i vam fer molts viatges per pobles de Catalunya els caps de setmana, tenia un cap disparat i divertit  i uns amics molt originals, Ocaña, etc. tot un món nou llibertari i transgressor de la millor Barcelona, ja no teníem el dictador i encara no havia arribat la sida. El seu pare volia fer un regal molt important als seus tres fills, ell era el gran, l'altre noi 24, la nena 18, el regal era la compra tres pisos de superluxe a Pedralbes en el mateix edifici, perquè els germans estiguessin junts. Ell molt agraït, sí, però de viure amb els seus germans, ni parlar-ne, va demanar el pare que li comprés el que ell tries encara que  fos de segona mà i no per estrenar com ho eren els altres. Llavors com estava molt atrafegat amb feina i estudis em va demanar que jo li trobés un pis  amb unes característiques especials: que fos sobreàtic, que tingués ascensor i en una zona de poca contaminació (era mig naturista i comprava la revista Integral). Vaig comentar això amb Ramon M. el meu amic del CNB i com ell tenia un horari molt lliure em va ajudar a mirar els anuncis de La Vanguardia, va ser una experiència extraordinària anar a comprar un pis milionari sense tu rascar-te la butxaca i quan en Lluís va saber que en el projecte estava involucrat en Ramon, amic que ell idolatrava per moltes raons, però sobretot perquè el seu pare havia fet construïr una de les millors cases del nostre passeig de Gràcia i el Ramon va viure allí en aquella casa de 4 plantes fins que es va casar. 

El fet de cercar la casa dels seus somnis va durar molt poc perquè en la segona visita ja vaig veure que li agradaria i tenia moltes possibilitats, 30 m terrassa davant, 120 m de pis construït, 100 m terrassa darrera, Sant Gervasi, espai molt obert i vistes a la muntanya, ascensor i pàrquing. Quan el Lluís va veure'l va quedar enamorat i ens ho va agrair molt i més content va estar el seu pare perquè era més barat que no el de Pedralbes del projecte original. Pel fet d'haver ajudat en la floristeria del Stanley jo tenia accés al mercat de flors i tots els vivers de plantes i aquí comença la gran tasca de vestir les dues terrasses amb plantes, i per això cal llogar una grua per pujar a la planta 8 la terra, les plantes, els testos de totes les mides i dos arbres, una olivera i un pi. Amb poc temps el pis va quedar prou enllestit la majoria de mobles es van comprar als brocanters dels encants vells de Les Glòries i vaig aprofitar per també comprar-ne un parell pel pis de Gràcia, que ara només hi vivien els pares i Pippin un gos setter que Lluís em va comprar perquè a casa ens enyoràvem de la gosseta Cat. Les vacances de Setmana Santa a Andalusia per les processions, estius un combinat  del Magreb amb Sitges a un apartament que havien llogat Enric i Ventura  i que nosaltres teníem una habitació tot l'any. Amb ell he fet el viatge en cotxe més fort que mai he fet mai, de 30 dies, sortir de Barcelona per l'autopista que va a Girona i després de 22.000 km entrar a Barcelona per l'autopista que ve de Tarragona, ell conduint sempre, no es refiava de mi, Espanya, Franca, Itàlia, Tunísia, Marroc, Espanya, de càmping  o hotels molt senzills, però amb molt encant, tots els dies de Marràqueix vam estar junts a l'hotel amb Ventura Pons i un seu amic que va arribar de Nova York un dia després d'ell, tot molt romàntic. Jo abans de fer aquest viatge d'aventura vaig fer testament, el primer de ma vida, pel que pogués ser.

Quan ens vam conèixer jo sortia d'una relació amb el Stan, ell d'una amb el pintor argentí Luis Cohen Fusé, aquest detall és molt important, ja que ell, sigui pels seus estudis o per la seva relació amb el Luis Cohen tenia molt contacte amb artistes plàstics, galeristes, crítics d'art, una època també molt connectada amb l'art i el seu món, fruit d'aquell moment són, Carlos Buró, Joan Casas, Felip Pla,  Montserrat  Sastre (em va ensenyar fer ceràmiques al seu taller) i que junt amb el Josep Bofill i la Carme Albaiges coneguts en la meva etapa anterior conformaven un bloc d'amistat sòlida de  per vida. La història no va acabar bé en quatre anys junts vaig tenir molts moments irrepetibles de vida bohèmia fins i tot amb riscs que per a mi eren una aventura cinematogràfica, però repeteixo van ser quatre anys en què no vaig anar al cinema, no vaig anar al teatre, no vaig anar al Liceu, en quatre anys només vam anar una vegada al Palau de la Música a veure la Juditha Triumphans de Vivaldi i no em pregunteu per què. Jo en el fons prefereixo ser espectador que protagonista, que és molt esgotador. Vaig tornar a viure a casa i llavors vaig fer amb la complicitat de la mama la reforma del pis, més al meu gust per adaptar-lo als nous temps, i com no, en Ramon em va ajudar i molt, ell també estava arreglant el seu a Premià de Dalt. La influència  del Lluís en la meva obra va ser molt forta, moltes de les  obres que vaig signar aquells anys no les reconec i em sembla impossible que jo les hagués fet jo. Un dia, cinc anys després de trencar el contacte, esmorzant al bar  'La piragua' abans d'entrar a la feina vaig veure el seu nom a les necrològiques del diari, la pandèmia dels 80-90 se'l va endur. Una mort prematura d'un cap brillant sempre és molt trist.

16.06.25

7 Granissada d'agraïments STANLEY

 

Anys de turbulències i de grans canvis que afectaran el que soc per sempre més. Stanley és Sud-àfrica, però viu a Frankfurt on treballa, parla anglès, holandès i alemany, és la primera vegada que la meva parella és més jove que jo, té quatre anys menys i l'he conegut com a turista de platja. No parla espanyol, ens comuniquem tan sols en anglès, ve a casa uns dies per vacances, queda enamorat de Barcelona i anem a veure el poblet de Sitges de l'any 1972, queda trasbalsat i decideix venir a viure a Catalunya. Durant els mesos que l'Stanley va tardar a canviar de domicili, jo vaig sortir molt poc i gràcies a la meva neboda Anna que estudiava a belles arts que em va mostrar els seus estris de treball, vaig comprar material i vaig començar a fer dibuixos amb tinta xinesa i aquarel·les. Un parell de vegades vaig pujar a Frankfurt amb el Toni de Santa Coloma de Farners, jo pujava fins casa seva amb el meu 600 i ell agafava el seu Mini i cap al nord sense dormir tota la nit, érem joves, en Toni tenia parella allí, no recordo el nom, que crec recordar havia estat amb relació amb el Stanley. 

Amb ell sempre va ser una aventura perquè tenia una personalitat polièdrica i una capacitat increïble de captar l'atenció, guanyar adeptes i aconseguir el que es proposava, però calia posar més constància que moltes vegades no tenia. Unes de les primeres amistats que vam fer plegats van ser l'Enric i el Ventura a un weekend de cinema musical al cinema Atenas i fins avui, en cada capítol d'aquesta sèrie sempre hi són. Quan el Stan va venir a viure a Barcelona, va voler viure a Sitges al barri on el Pere tenia el seu pis i la seva mateixa constructora estava fent un nou edifici i amb els diners que ell va portar d'Alemanya i els que m'havien donat del petit apartament de Fenals vam donar l'entrada i també signar més lletres. Poc temps després es va entusiasmar amb un cadell miniatura que estava en una botiga de gossos del barri i ens va portar a casa la Cat, els meus pares no volien de cap manera, però al cap d'una setmana estaven enamorats de la gosseta, ella també tindrà un especial al blog perquè va tenir una vida de pel·lícula. Jo no sé com s'ho manegava, però en veure els dibuixos que havia fet en els mesos de sortir poc de casa va decidir que allò es podria vendre i exposar en una galeria, va cercar a Sitges una galerista que tenia la botiga al mateix passeig prop de l'església, l'agost d'aquell any jo exposava per primera vegada una obra senzilla, però devia ser comercial perquè es va vendre la meitat. Ell treballava en una floristeria i galeria d'art a Barcelona prop de casa per recomanació d'en Josep Maria, amic de Sitges i abans havia donat classes en una acadèmia de les llengües que parlava, però no era el seu, uns mesos després va obrir la seva floristeria a la part bona de Barcelona, jo amb el meu cotxe matinava per anar al mercat de flors tres cops per setmana per després anar a la duana a fer la meva feina, ell no conduïa, jo era imprescindible. Va dir-me que jo havia d'aprendre més tècniques pictòriques, per això em vaig fer soci del Cercle artístic Sant Lluc molt a prop de la meva oficina de la Rambla, d'aquest lloc tinc molt bon record, ja que vaig conèixer amics per sempre, en Josep B. una mica més tard el seu amor, la Carme A. i una noia molt important pel molt que em va donar la Chelo N. En aquests temps Espanya entra en el mercat comú i les agències de duanes pleguen, la meva també. En un parell de mesos trobo un bon treball gràcies als coneixements de la duana i a l'anglès après amb el Stanley, com cap d'importació en una molt bona empresa hospitalària. També deixo de ser soci del CNB 

 Amb el Stanley vaig deixar de ser un Enric per ser un altre, jo era un noi que en realitat tot li havien donat fet, amb el Stan vaig saber valer-me per mi mateix i fer coses amb les mans, vam pintar part del pis de Gràcia i també el de Sitges, fer coses de jardineria, restaurar mobles, ell dirigia jo ajudava tot un nou món per a mi. També és el temps de Sitges on fèiem vida quasi comuna amb el Peter Todd Mitchel i el Josep Maria al pis o a l'estudi, dots dos amb terrasses que tan sovint s'emplenaven d'amics. Menció molt especial per Xavier Vivé que jo ja coneixia de l'època de l'Antoni, però que amb el Stan i el New Queens Screen vam tenir moltíssima relació. També en aquesta etapa vaig conèixer al CNB una persona que amb el temps es va incorporar amb la meva vida de manera discreta i sincera, gran amic dels meus pares i de tots els meus amics, en Ramon MP, gran persona, una amistat curta de només deu anys un càncer se'l va emportar prematurament. 

El Stan va conèixer un noi de França a Sitges, es va enamorar perdudament i se'n va emportar de casa la Cat, deixant els meus pares molt tristos per l'amor que havien posat a la gosseta. El Stanley ara viu a Sud Àfrica on encara viu la seva mare que està molt bé pels noranta-nou anys que té. 

12.06.25

6 Granissada d'agraïments FEDERICO

 

Crec que no moltes vegades li vaig dir Federico, per a mi era Fefe, Fede, Fruco entre altres. Ens vam conèixer a la Filmo del cine ABC, el Pere i jo estàvem a la fila 5 imparells el Moix a la fila 6 imparells, just darrere meu i el Fede crec que ala 5 o 6 dels pars, ens veiem cada dilluns i es va acostar al grup sorollós del Ramonet, el Pere i jo. Era guapo, espontani i de ràpides decisions quan volia una cosa. L'amic etern, ens parlem quasi cada dia, avui mateix li deia que des de fa uns anys a tot arreu on vaig sempre soc el més vell del grup, però si ell està present, com ell és tres anys més gran que jo, ell agafa aquest 'honorable' lloc. Van ser uns anys irrepetibles perquè érem molt joves i ens unien moltes coses del món artístic que ens agermanaven, ell parlava i jo l'escoltava, té una memòria que és un perill perquè ho recorda tot encara que a vegades és com un nen petit que s'ho creu tot. Tot el que està escrit és paraula de deu, jo al ser més crític, li rebato i això fa de motor d'aquesta nostra amistat de només seixanta anys. 

 Amb ell he viscut moments importants de les vides dels dos, la mort prematura del seu pare, quedar ell com a cap de casa, prendre decisions en temes importants, ficar-me en la compra del pis de Gràcia on vivíem de lloguer, firmar molts anys de lletres de canvi perquè l'escriptura anava al meu nom i jo em feia càrrec de la compra en lloc del meu pare. Uns viatges que eren l'antítesi del que són ara els viatges d'avió, ens posàvem per viatjar la millor roba i dins l'avió ens tractaven com prínceps oferint-nos menjar i begudes al nostre gust, no eren els meus primers viatges a l'estranger, però sí els meus primers viatges importants perquè a les nits sempre hi havia dues entrades de platea per un teatre d'òpera o de comèdies musicals, fins i tot em va fer anar a veure 'The boys in the band' tot en angles i sense música, era la mateixa companyia d'estrena a Broadway i jo amb l'anglès miserable que tenia en aquells moments. Banys de mar Mediterrani a l'Escala primer i després per molts anys a Fenals de Lloret de Mar, el millor mar, les millors fotos, les millors companyies. Ara amb la millor parella possible al seu costat i una sagacitat intuïtiva té temps per buscar tresors ocults al núvol i encara dona llum a moltes cases, la meva per descomptat i jo ja m'entenc. 

 El que sí que he de manifestar en veu alta i estar molt agraït per aquesta llarga i immensa classe magistral que estic rebent des del dia 1 que el podríem situar en un dilluns feiner de 1965 fins al mateix dia d'avui sobre un tema tan important per a mi com és la música tot i que estic molt sord, ja me les apanyo per escoltar el que vull de la millor manera possible fins als plors, l'èxtasi, la sensualitat o la màgia del romanticisme. He dit cents de vegades que el Fede és la persona de totes les que he conegut que té més capacitat de contingut i de diversitat d'estils en tocant a la música de totes les persones que he conegut en directe o que he escoltat en mitjans i això m'encanta perquè va molt en la meva manera de ser, igual posa pels núvols un lied alemany de la Schwarzkopf, que, per cert, vam aplaudir al Liceu en aquells moments daurats 50 s -70 s, com parlar vint minuts de les excel·lències de la Rosita Fornés, la rumbera cubana. Aquestes dicotomies només les he conegut en ell com a únic exemplar digne de menció. Hi ha escriptors que escriuen llibres o fan articles a les revistes especialitzades sobre aquests temes, però sempre hi troba manques i equivocacions. En aquest aspecte ha estat un manta de no posar-se a compartir tot el que sap i ha investigat al cap de la seva llarga vida, tot això que es perd el possible públic que hagués pogut tenir com a seguidors. Moltes gràcies, som molt pocs els privilegiats. En tots aquests anys compartits han passat dues coses a senyalar. En Pere ha format parella amb Carmelo, un jove estudiant de la meva edat vingut d'un poble de l'Aragó i Ramon ha escrit el seu primer llibre i el 1967 ha guanyat un famós premis literari amb 'La torre dels vicis capitals' però el més important per a mi és que s'ha canviat el nom de Ramon per Terenci. 

11.06.25

5 Granissada d'agraïments ANTONI

 

Octubre del 61, Dani un comercial que venia a la feina un cop cada mes i que era amic del Pablo em va regalar una entrada de teatre per aquella nit, crec que això ja ho he explicat, em van presentar al Antonio o al Antoniu que és com li deien amics i crítics teatrals al cap d'un mes ja es deia Antoni gràcies a mi, cosa que tota la vida m'ho va recordar. En aquell moment era orfe de pare i mare amb tan sols vint-i-vuit anys, portava dol per la seva mare morta feia poques setmanes abans, cosa que va fer que el portes al cap de pocs dies a casa i també pel fet que vivia a Gràcia. Gràcies a la calor de pares i família tota l'Antoni va ser estimat i valorat. En aquell moment era un director de teatre amb considerable èxit, el més jove de la seva generació i també dirigia alguns muntatges escènics al Liceu. La colla d'amics que tenia tots o millor dit quasi tots, eren del món intel·lectual, teatre, cinema, autors teatrals, gent de les belles arts amb unes idees molt precises del que els agradava, per a mi amb la meva curta edat i encara menor, trobar gent on l'homosexualitat no era mal vista i el franquisme era odiat i rebutjat i el catolicisme no existia, era viure en una illa del paradís somniat, un màster per saber el que m'agradaria ser i pensar tota la vida, amb ell vaig conèixer gent de totes les matèries artístiques tant de Barcelona com de Madrid i mai em va deixar a banda per si es trobava amb algú de nom important, sempre orgullós de portar-me al seu costat. Fins i tot crec que això el podia perjudicar, ell em va ensenyar que era l'orgull gai encara que faltessin set anys perquè s'inventés com eslògan. 

 Amb ell vaig conèixer el món del teatre per dintre, car em va col·locar en tres produccions, dues seves, al teatre romà de Tarragona i a Barcelona i un altre em va recomanar a un director italià per fer tres funcions al Liceu. Jo mai vaig ser feliç dalt d'un escenari i el pànic escènic no va desaparèixer mai en les moltes representacions que vaig fer en un teatre de la rambla de Catalunya que ja no existeix. Al cap de dos anys de ser parella, va tenir la gran oportunitat d'anar a Madrid a aprendre les noves tècniques televisives per fer dramàtics per TV, ja que en molt poc tems la TVE s'instal·lava també a Barcelona. Ell i Marsillac van anar a Madrid amb una nova perspectiva a les seves vides laborals. A Madrid a part de les pràctiques que feia a TVE també va fer d'ajudant de direcció cinematogràfica en algunes pel·lícules i va dirigir una obra de teatre en un teatre de la capital d'un amic i autor de Barcelona Enrique Ortenbach, al que ja li havia estrenat algunes peces en castellà i en català. Jo quan podia anava a Madrid a veure'l i aquells caps de setmana anàvem al teatre, ell també venia, però menys; ara bé, les vacances de Nadal i estiu i estàvem a Valldoreix amb tota la família o bé a molts punts de la Costa Brava. Just quan l'Antoni viu a Madrid jo he conegut al Pere gràcies al meu pare, sortim junts i anem a tot arreu en part gràcies al fet que jo era la parella de l'Antoni, van ser dos anys d'una vida nocturna i cultural molt intensa i sempre nosaltres dos junts en Pere i jo fins i tot l'Ortenbach ens va batejar com 'El matrimonio blanco', en Pere li havia dit a l'Antoni en alguna visita a la ciutat que em vigilaria que fes bondat. 

 És en aquest moment tan especial per la brillantor de totes les persones que ens envoltaven (al Pere i a mi) que ens van marcar per sempre més i van marcar a lletres de foc el que ens agradaria per sempre més i fins avui. Van obrir la sucursal barcelonina de la Filmoteca Nacional i ens vam abonar a totes les sessions del curs, tots els dilluns nit, allí vam conèixer uns nois que amb el temps serien amics de per vida, Federico, Ramon Moix. Per altra banda, Pilar, la cosina de l'Antoni amb qui vivia a Barcelona tenia molt bo amb la direcció del Liceu i teníem dues entrades gratuïtes de platea a les sessions de nit, sempre que les demanéssim i anéssim vestits de gala tal com era costum vestir el Liceu aquells anys, i clar anar-hi tant vam conèixer al Melchor, crític musical, tota la seva colla i al seu parent Pepe Zamora, home que ja mort ha estat important a la meva vida. Amb l'Antoni vam parlar molt clarament que continuar separats no era bo ni per ell ni per a mi ja feia dos anys que estàvem en aquesta situació i que era millor deixar-ho com una magnifica i tendre amistat. I així va ser tota la vida, ell amb la seva parella, jo amb la meva, sempre junts, per dues vegades va tenir lloc seu a Sitges, també a l'Empordà, a la fi ens veiem i rèiem perquè li havia anat una mica el cap i feia com una interpretació de vell enfadat en una peça còmica, a una residència d'Hospitalet per una recomanació del seu fillol metge. És la persona que més m'hagués pogut perjudicar o malbaratar per les coses boniques que em deia sempre i a cada moment si a això no hagués posat un filtre continuat per tenir sempre present que les coses molt positives físiques es van apagant de mica en mica fins a un moment que ets transparent i no se't veu i només se't pot reconèixer per la bondat del teu cor o per la brillantor del teu cap.

 

11.06.25

4 Granissada d'agraïments PABLO

 

Acabo de fer diset anys i estic estudiant una carrera que no m'agrada gens, la meva mare que en aquestes coses li soc tansparent m'ho nota i ho  veu i decideix demanar al seu marit que em busqui feina pels matins a prop d'ell i que continui estudiant per les tardes, així és com vaig entrar en el món de les duanes en aquest cas a l'Aeroport ded Barcelona, era un departament petit d'una gran companyia i només erem 5 empleats, el que tenia més aprop de la meva edat es deia Pablo de 25 anys llavors, al principi em tractava amablement i prou, peró mica en mica quan va anar perdent la por i va anar obrint-se  peró no gaire, al cap de uns quants mesos més va quedar tot clar vam tenir una relació sentimental que va durar molt poc, jus tres mesos del cap d'any que vam estar junts amb uns amics del Pablo fins al 31 de Març en el avió de tornada de Palma, li vaig dir que no continuava, suposo que ell va quedar lliberat i jo mai més he tornat a Palma.

El motiu de la trencada no era un altre que érem diametricament diferents. A ell només li importaven de debò els esports, amb el futbol, en primer lloc, però tots els altres de pilota també, jo mai havia anat a un estadi de futbol i no tenia cap intenció d'aficionar-me, en aquest punt encara soc verge, mai he posat els peus en un estadi, llevat que fos per un concert de música del què sigui. Durant tres estius i gràcies als estudis que estava encara fent, vaig fer la mili de deu mesos a les Milícies Universitàries, dos estius de tres mesos de campaments i quatre mesos ja a un destí que podies triar d'una llarga llista, jo vaig triar el més lluny possible de tot perquè volia experimentar tot sol. Va ser el poble de Tarifa el que vaig triar, per a mi era el fi del món. Com a curiositat diré jo no coneixia Sitges, ell m'hi va portar per primera vegada el cap de setmana de carnaval del temps que vam estar plegats.

En Pablo que com parella érem antagònics, però com amics va ser prou convincent la nostra relació i va durar fins a la pandèmia del 2020, el que sí que he de remarcar en aquest escrit és la quantitat de coses bones que vaig aprendre de les seves paraules en les moltes converses que teníem en les hores mortes de la feina a l'aeroport.  La primera i principal va ser la salut del cos, tan lligada amb els esports que feia als vespres i als caps de setmana. Va aconseguir que m'apuntes a un gimnàs, el del Club Natació Barcelona del que ell també era soci. Salut, bona alimentació i no passar-se amb begudes alcohòliques, ell no fumava , jo tampoc. Més endavant va insistir que m'havia de motoritzar i que em tregués el permís per portar velomotors. Ho va aconseguir, em vaig comprar una d'aquelles dues rodes a benzina per gent molt jove, a un nivell inferior als escúters, era de la marca Tucson, em feia falta per anar a casa d'algun client per fer gestions semi secretes, que algun dia les explicaré. Amb la motoreta vaig ser immensament feliç i el fet de portar tu el vehicle on tu vols és quelcom que no té preu, avui en tornant d'Alella en el meu estimat cotxe petit he pensat just el mateix. El Pablo  també em va ensenyar a treballar molt bé, tot polit i endreçat  amb rigor, clar que amb el cap que teníem al departament, Herr Kaufmann, no hi havia altre remei o treballaves així o esbroncada. La segona part del temps de la nostra amistat es feia dir Pau i és el que deia quan et trucava al telèfon, soc el Pau. El gran amic Pere de la duana sempre li va dir Pablito i així és com jo li contestava a vegades quan parlava amb ell. La seva vida va començar a un carreró prop del carrer Escudellers i va acabar en un àtic al cor de Sarrià amb vista al Tibidabo i Collserola.

10.06.25

3 Granissada d'agraïments EL GERMÀ

 

En el moment que jo vaig néixer ja tenia un germà que m’esperava, un germà que en aquell moment tenia una mica més de tretze anys i estudiava a l'Escola de Comerç, d’ell m'han explicat que era el meu cangur quan els nostres pares sortien de casa per tenir una mica de llibertat intima fora de la paternitat, tot això passava al pis del carrer Lleida i jo pràcticament no tinc cap record. Quan jo situo el meu germà dins la meva història és quan ja vivim tots a Lesseps i tinc set anys, llavors m’adono que no tinc només un germà, tinc un germà-mite, el veig poc, para poc a casa, és nedador del Club Natació Barcelona, fa competicions i comencen a entrar a casa medalles daurades i copes platejades per les seves gestes esportives, també treballa i té promesa de fa poc. No he dit que en aquest moment de la vida el meu germà és una bellesa indiscutible, un estament inamovible que tota la família comparteix, ell l’home més guapo de tots i la seva cosina germana una mica més gran que ell, era la dona més bella de la família, entre tots dos copaven els millors llocs. Mai va fer demostracions explícites dels atributs físics que tenia, però ell sabia molt bé que és el que veia quan es posava davant el mirall, a casa teníem al rebedor un gran mirall amb marc daurat i ell abans de sortir de casa i obrir la porta es mirava de dalt a baix perquè tot estigues en ordre i en el seu lloc. Doncs bé, jo que era un nen lletjot de pell fosca, pel fet que dormís en la mateixa cambra d’aquella bellesa d’home que era el meu germà d’alguna manera crec que m’afectava. Tots els diumenges saltava al seu llit i jugàvem a guerres i baralles i ell tan bonic es deixava guanyar per germanet. Sempre he pensat que l’espurna que va fer-me entrar en la meva homosexualitat va ser haver compartit moments de germanor i jo dins l’admiració fraterna vaig entrar de sobte a voler per tenir a prop meu tota aquesta bellesa masculina i poder-la gaudir. Aquests pensaments van venir uns quants anys més tard, el meu germà ja no vivia a casa, s’havia casat.

Les coses que més em recorden el meu germà és quan amb només cinc anys em va fer soci del CNB (encara tinc el carnet d'aquell moment) i allí em portava a les piscines per ensenyar-me a nadar i també a la platja del club de la Barceloneta, un món nou, els vestuaris, les dutxes, els seus amics de l'equip de nedadors del club, de tot això sí que tinc un lleuger record i veia a tots aquells homes com gegants d’un nou Olimp desconegut per a mi. Primer gran agraïment al meu tete, em va fer estimar el mar i a ser feliç dins les seves aigües.

Segon agraïment quan no era ja el meu tete, era un home casat i pare de família, va tenir molts fills, ell els va tenir per ell i per mi que per la meva condició mai els podria tenir i per divines circumstàncies l'estiu de cada any per una mica més de tres mesos vivíem plegats a la casa de Valldoreix, els pares i jo a la planta baixa i al primer pis ell la seva família i l'única iaia que ell i jo teníem. Ell em va regalar que jo podes viure i estar amb les meves nebodes que amb la gran em portava menys distància d'edat que amb ell. Amb les petites jo jugava, les entretenia, els hi feia dolenteries i vaig tenir un vincle amb elles més de germanor que no pas havia tingut amb el meu germà-mite, amb els meus nebots mai vam tenir distàncies d'oncle-nebot, fins i tot ells mai en sa vida m’han dit oncle, amb Quique va que xuta. Això sí que és el regal més gran que he rebut del meu germà. Un regal que encara dura després de quatre generacions.

2 Granissada d'agraïments LA MARE

 

Un caràcter brillant i dinàmic, valenta i agosarada, a dinou anys es va casar i van anar a viure a un poble de la frontera, a vint anys ja era mare, potser els anys més feliços de les seves vides, no van tornar a Barcelona fins al cap de deu anys. Quan jo la vaig conèixer la guerra havia acabat feia uns quants anys vivíem en un lloc únic, la primera casa de veïns del carrer Lleida davant de l'Exposició on em portava a passejar o a jugar, amb ella tenia grans converses, tot el que deia m'agradava i m'ho creia, vaig ser un nen molt feliç gràcies al cotó fluix que la mama em va embolicar quan era petit i també molts anys després, tenia tata (Merceditas) teta (Elisa) i tete (Ricardo) com a frontissa de dolça felicitat a part dels meus pares. Un nen quasi sense avis, ja que tres van morir estant jo molt petit.

A principis dels anys cinquanta un cop de sort va ser molt important a la nostra vida, el meu pare ja es guanyava bé la vida i els 4 de la casa anàrem a viure a un pis més gran al nord de Gràcia i gràcies a un segon premi de la grossa de Nadal que jugava el pare, van entrar molts diners a casa i va cobrir les dues despeses més importants de la història de la família, el casament del meu germà i la compra d'una casa amb terreny a Valldoreix amb el qual de cop vaig passar d'una infància de classe treballadora a una preadolescència de classe mitjana alta amb tot el que comporta i sempre amb ella, la que ho decidia tot, anar de teatres o de botigues del passeig de Gràcia ella i jo sols o al cinema o escoltar música, però això amb pare i mare, tot molt ben combinat.

No era una dona intel·lectual, però li interessava la vida cultural, li agradava el cinema amb bogeria i llegia novel·les amb fruïció, tenia molt temps, i després ho comentava explicant les històries o criticant el que no era del seu gust. Tenia un sentit comú fora de normes, mai la vaig veure barallar-se amb ningú, discutir sí, molt, defensant el seu criteri però sempre amb un somriure als llavis desarmant al contrincant. Va ser la persona més important de la meva vida, vam viure plegats seixanta-set anys i va tenir la mort més bonica que hom pot imaginar, un dinar a casa com sempre un davant de l'altre assegut a la taula, i com sempre discutint em veu molt alta per les seves deficiències auditives i en una de les seves respostes es va quedar sense veu, s'havia mort a prop de fer noranta-nou anys. A ella li dec pràcticament, tot el que soc.

1 Granissada d'agraïments EL PARE

 Sempre li vaig tenir una estimació barrejada amb admiració i respecte pel qual era en si mateix i per la impressió que causava quan jo era petit a la gent que el voltava d'amics i família, el meu amic Antoni sempre deis que el meu pare semblava un personatge wagnerià per físic i per comportament de veu ample, greu i sonora. Mai va ser el pare-amic, però sí que va ser el pare-inductor, el que em va obrir les portes del coneixement i la cultura. Quan jo estava aprenent al col·legi les coses de primària ell a casa s'entretenia fent treballs de marqueteria, col·leccionant segells, aprenent l'alemany bàsic o escoltant música, tant podia ser Bach o Xavier Cugat. Li agradava la vida  escrita amb lletres lluminoses, bons restaurants, cabarets i viatges a l'estiu les dones de la família l'adoraven, els homes el necessitaven, mai un no per ningú i per sobre de tot enamorat a mort de la seva dona a la qual va fer immensament feliç.

Jo de la seva mà, molt petit de nen o molt jove com adolescent, vaig conèixer els meus primers museus, les exposicions d'art remarcables, el meu primer viatge cultural a Madrid, Toledo, Aranjuez, Avila i Segòvia, el meu primer Palau de la Música (Passió de Bach de Sant Mateu), Primer Liceu d'òpera (Norma), primer Liceu de ballet (Ballet del Marqués de Cuevas), primer cabaret (Barcelona de Noche, una nit de Cap d'Any que en sortint de Casa Leopoldo amb tota la família i estant menor em van colar amb tota la disbauxa dins el santuari de tota la 'mala vida' de barri Xino). Per tant, em va donar eines per caminar i capacitat per triar i compara el que volia.

Però de tots els agraïments que tinc per aquest home-mite de la família el més gran que li tinc és que mai en sa vida va criticar el tipus de vida que havia escollit, tots els meus amics que al llarg de la vida anaven desfilant per casa o instal·lant-se, tant se val, sempre van tenir per part del papa sincera amistat i absoluta acceptació, un per un, i feliç de tenir-los dins casa seva. També em va venir a veure com a actor al teatre i com a artista plàstic a les galeries d'art i com a regal final un dels meus amics de quan jo era un vailet, me'l va presentar ell a la duana, en Pere Cusó i va ser una llarga amistat fins que ell ens va deixar. Com a cosa curiosa d'aquest home de semblant greu i seriós, per altra banda, era una criatura i això ho vaig descobrir quan per obra i gràcia del Stanley i el Lluís li van emplenar la casa de gossos, ell era el que més jugava amb ells i que ens els malcriava d'amagat.

ELS TRES ESTATS DEL DESCONEGUT

 

Estat número 1 

Estic en un bus que em porta a la Barceloneta va ple i em poso prop de la sortida perquè en tres parades baixo i entre la porta i jo tinc un home ros d'uns quaranta anys amb motxilla a l'esquena no li veig bé la cara, però penso que és estranger i que va a la platja a prendre el sol, baixem a la mateixa parada Pepe Rubianes i ell tira per un carrer i jo per un altre. Allí el perdo. 

Estat número 2 

Faig un parell de carrers de la Barceloneta i tiro cap al mar, faig un parell de fotografies, per cert, pèssimes, i endreço les meves passes cap al club, en arribar a la plaça del Mar veig que davant meu hi ha el ros del bus i va caminant tot lleuger cap el club de natació igual que jo, llavors tinc l'impuls de gravar-lo en vídeo amb cura que no em descobreixi i no em trenqui la cara d'un mastegot, és tot un repte, m'avanço i el deixo darrere meu. Entro a la instal·lació esportiva. 

Estat número 3 

Estic al vestuari he anat al meu armari que tinc en un passadís per buscar les coses de neteja i les xancletes, quan estic a mig despullar, el ros del bus, que no m'ha trencat la cara per filmar-lo, es posa just a una taquilla que tinc davant meu, jo retardo tant com puc posar-me el banyador i tancar la taquilla per poder veure una mica més que passa davant meu. Porta un bòxer de punt de bona marca color gris plom, té un preciós cul immaculat blanc de raça nòrdica, no puc veure res més. Ben bé encara no li he vist bé la cara, si el veies demà fins i tot al mateix club, no el podria reconèixer. Fi de la història.