Un caràcter brillant i dinàmic, valenta i agosarada, a dinou anys es va casar i van anar a viure a un poble de la frontera, a vint anys ja era mare, potser els anys més feliços de les seves vides, no van tornar a Barcelona fins al cap de deu anys. Quan jo la vaig conèixer la guerra havia acabat feia uns quants anys vivíem en un lloc únic, la primera casa de veïns del carrer Lleida davant de l'Exposició on em portava a passejar o a jugar, amb ella tenia grans converses, tot el que deia m'agradava i m'ho creia, vaig ser un nen molt feliç gràcies al cotó fluix que la mama em va embolicar quan era petit i també molts anys després, tenia tata (Merceditas) teta (Elisa) i tete (Ricardo) com a frontissa de dolça felicitat a part dels meus pares. Un nen quasi sense avis, ja que tres van morir estant jo molt petit.
A principis dels anys cinquanta un cop de sort va ser molt important a la nostra vida, el meu pare ja es guanyava bé la vida i els 4 de la casa anàrem a viure a un pis més gran al nord de Gràcia i gràcies a un segon premi de la grossa de Nadal que jugava el pare, van entrar molts diners a casa i va cobrir les dues despeses més importants de la història de la família, el casament del meu germà i la compra d'una casa amb terreny a Valldoreix amb el qual de cop vaig passar d'una infància de classe treballadora a una preadolescència de classe mitjana alta amb tot el que comporta i sempre amb ella, la que ho decidia tot, anar de teatres o de botigues del passeig de Gràcia ella i jo sols o al cinema o escoltar música, però això amb pare i mare, tot molt ben combinat.
No era una dona intel·lectual, però li interessava la vida cultural, li agradava el cinema amb bogeria i llegia novel·les amb fruïció, tenia molt temps, i després ho comentava explicant les històries o criticant el que no era del seu gust. Tenia un sentit comú fora de normes, mai la vaig veure barallar-se amb ningú, discutir sí, molt, defensant el seu criteri però sempre amb un somriure als llavis desarmant al contrincant. Va ser la persona més important de la meva vida, vam viure plegats seixanta-set anys i va tenir la mort més bonica que hom pot imaginar, un dinar a casa com sempre un davant de l'altre assegut a la taula, i com sempre discutint em veu molt alta per les seves deficiències auditives i en una de les seves respostes es va quedar sense veu, s'havia mort a prop de fer noranta-nou anys. A ella li dec pràcticament, tot el que soc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada