Sempre li vaig tenir una estimació barrejada amb admiració i respecte pel qual era en si mateix i per la impressió que causava quan jo era petit a la gent que el voltava d'amics i família, el meu amic Antoni sempre deis que el meu pare semblava un personatge wagnerià per físic i per comportament de veu ample, greu i sonora. Mai va ser el pare-amic, però sí que va ser el pare-inductor, el que em va obrir les portes del coneixement i la cultura. Quan jo estava aprenent al col·legi les coses de primària ell a casa s'entretenia fent treballs de marqueteria, col·leccionant segells, aprenent l'alemany bàsic o escoltant música, tant podia ser Bach o Xavier Cugat. Li agradava la vida escrita amb lletres lluminoses, bons restaurants, cabarets i viatges a l'estiu les dones de la família l'adoraven, els homes el necessitaven, mai un no per ningú i per sobre de tot enamorat a mort de la seva dona a la qual va fer immensament feliç.
Jo de la seva mà, molt petit de nen o molt jove com adolescent, vaig conèixer els meus primers museus, les exposicions d'art remarcables, el meu primer viatge cultural a Madrid, Toledo, Aranjuez, Avila i Segòvia, el meu primer Palau de la Música (Passió de Bach de Sant Mateu), Primer Liceu d'òpera (Norma), primer Liceu de ballet (Ballet del Marqués de Cuevas), primer cabaret (Barcelona de Noche, una nit de Cap d'Any que en sortint de Casa Leopoldo amb tota la família i estant menor em van colar amb tota la disbauxa dins el santuari de tota la 'mala vida' de barri Xino). Per tant, em va donar eines per caminar i capacitat per triar i compara el que volia.
Però de tots els agraïments que tinc per aquest home-mite de la família el més gran que li tinc és que mai en sa vida va criticar el tipus de vida que havia escollit, tots els meus amics que al llarg de la vida anaven desfilant per casa o instal·lant-se, tant se val, sempre van tenir per part del papa sincera amistat i absoluta acceptació, un per un, i feliç de tenir-los dins casa seva. També em va venir a veure com a actor al teatre i com a artista plàstic a les galeries d'art i com a regal final un dels meus amics de quan jo era un vailet, me'l va presentar ell a la duana, en Pere Cusó i va ser una llarga amistat fins que ell ens va deixar. Com a cosa curiosa d'aquest home de semblant greu i seriós, per altra banda, era una criatura i això ho vaig descobrir quan per obra i gràcia del Stanley i el Lluís li van emplenar la casa de gossos, ell era el que més jugava amb ells i que ens els malcriava d'amagat.
El Babi, quina sort compartida.
ResponEliminaA l'Anna i a mi ens portaven cada dissabte a la tarda al cinema. Prèviament havíem dinat a casa seva i sempre ens deliem per a que ens deixés veure els seus llapis "Toison d'or" .i de tant en tant ens en deixava agafar un. També venien de visita a casa un dia a la setmana després de l'escola. I allà era el Babi que ens demanava què havien après. I tant l'Anna com jo competien per explicar-nos.
A Valldoreix apreníem moltes altres coses que el feien feliç: ajudàvem a triar els pinyons . També pelaven els amatllobs. El seguien a la caseta del bosc on feia el bricolatge.. Quan plovia era festa grossa perquè anàvem a collir cargols amb ell i dúiem una galleda
El Babi em va regalar els meus estius a Valldoreix. Caser ell qui em va ensenyar a jugar a la canasta i al Monopoly. Vaig tenir el millor avi del món