EL LICEU I JO

 

La meva relació amb el Liceu ve de molt lluny, el meu pare va voler portar-m'hi per primera vegada a veure una òpera i una mica més tard a una funció de ballet, al meu germà tretze anys més gran que jo, li van fer el mateix, més o menys, una funció d’òpera wagneriana i una funció benefica a favor de les víctimes d'una catàstrofe que va passar a Itàlia amb una sessió de recitals d’òpera i la representació de la sarsuela 'La Verbena de la Paloma' amb l’incentiu del fet que tots els artistes que actuaven al Paral·lel de Barcelona van sortir en papers més grans o més petits com a col·laboracions extraordinàries, Paco Martínez Soria, Carmen de Lirio, Maty Mont i un llarg etcètera. 

Jo faig començar amb la 'Norma' interpretada per Anita Cerquetti, que havia substituït a la Callas quan va deixar plantat al president de la república no sé si a Roma o a Milà, després em van portar a veure la companyia de ballet del Marquis de Cuevas que en aquell moment era una de les més famoses del món. 

Poc temps després amb una colla d'adolescents veïns de Valldoreix vaig tornar al Liceu per tercera vegada per veure l'única funció que Maria Callas ha donat a aquell teatre de Barcelona, era massa jove per entendre la importància d’aquella diva i les seves qualitats, més aviat i vam anar per la vida que se sabia d’ella per les revistes del cor, sempre es va saber vendre molt bé la grega-americana Callas i, fins a la seva mort dramàticament anticipada. 

Després ve un petit salt del temps i en conèixer a l'Antoni que era director d'escena d'algunes òperes vaig tenir l'oportunitat d'anar-hi molt sovint i com invitat, la primera òpera que vaig veure en aquesta nova i molt llarga etapa d'una mica més de deu anys va ser 'Turandot', bon títol i bon auguri. Poc temps després i de la mà d'Antoni vaig conèixer a la Montserrat Caballé que en pocs dies debutava al Liceu amb el seu primer títol 'Arabella' abans de convertir-se en la gran diva mundial. 

Són molts anys d'aquest teatre per veure òperes i ballets, però com tot en la vida és mutable i els últims anys després de molts anys de ser abonat a la casa de la lírica se'm feia una muntanya anar-hi i valorar si els diners que em costaven els abonaments, temporades una rere l'altre em donaven prou satisfaccions, em vaig fartar d'òperes tipus concert sense escenificació teatral, insuportables intermedis i descans entre acte i acte, recitals d'una sola veu amb un piano acompanyant-la, cosa que mai m'ha agradat i ara es feia massa sovint i com deu és molt bo amb els meus precs en el moment que vam entrar en el segle XXI la tecnologia moderna dels mitjans de comunicació va fer un salt gegantí i de tots els millors teatres del món donaven per vídeo les seves produccions amb una qualitat sublim i a les grans pantalles de les cases es podien gaudir els millors títols i els millors intèrprets, fent que la meva afició a l'òpera fos encara més intensa que mai i em fes esclau incondicional d'aquest estimat tema l'opera o sigui que en aquests moments de la meva vida soc molt feliç per haver recuperat l'afició que el meu pare em va ficar a l'ànima quan era adolescent, encara que hagi prescindit del liceu per sempre més.