Al cap d'avall del carrer del Call i davant la barreteria de sempre, es veu una botiga de nom Barcelona no sé què i és d'aquest lloc que vull parlar, ara una botiga per turistes més, però uns anys abans, 1980 s, havia estat un antiquari d'un xicot gai molt conegut a l'ambient, però jo vull parlar del dia 6 d'agost de l'any 1962, jo tenia vint anys acabats d'estrenar i al matí d'aquell dia jo estava a aquell local que en aquell moment era una petita cafeteria, bar de barri, ho tenia a prop del treball i l'Antoni m'havia citat per alguna cosa sorgida aquell matí, feia tot el possible per veure'm les me´s vegades millor, de segur que aquell cap de setmana havíem estat a la platja, a la Costa Brava o al club natació, això no ho tinc present, però el que si tinc molt clar és que mentre estàvem al cafè asseguts aquell matí de dilluns parlant de les nostres coses i prenent el cafè en una de les tauletes del bar i amb la ràdio encesa com era normal en els llocs de barri senzills per omplir de paraules o cançons l'ambient casolà al gust de qui feia els cafès, la ràdio va donar la notícia que aquell mateix cap de setmana s'havia suïcidat, trobant-la morta al seu domicili l'actriu Marilyn Monroe, l'encarregat del bar va apujar el volum de la ràdio per sentir millor els comentaris del locutor sobre la desgraciada notícia. L'actriu més famosa del planeta, havia decidit deixar el seu glamurós món, món de qui s'han escrit tones de paper escrit i fins avui, però jo el que vull és parlar del disgust que vam tenir aquell dia i els dies següents.
Marilyn era molt estimada per tots els de la meva colla on tenia el seu lloc junt amb les altres mítiques d'aquell moment, Vivien, Bette, Katherine, Joan, Rita, Ingrid, per no parler de les italianes i les franceses. Però Marilyn era especial i única per una cosa que no puc explicar ni tan sols ara mateix, ella estant de totes la més eròtica i la més sexy no presentava cap perill per un xicot gai, era la perfecta companya, amiga, germana i tan bonica que no et cansaves mai d'olorar la seva pell i besar la seva mirada. Dies de dol al nostre grup, res d'estranyar que el Terenci anys més tard dediques la seva millor novel·la amb aquestes paraules:
A tots aquells que teníem vint anys el dia que mori Marilyn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada