10 Granissada d'agraïments FRANCESC

 

Ens vam conèixer en un establiment de caràcter esportiu, jo estava prenent el te amb l'Antoni que de tant en tant ens trobàvem per posar-nos al dia de les nostres coses i va entrar el Carlitos, un xicot que havia tingut alguns contactes últimament per estar, jo, desocupat de parella, el Carlitos anava amb el Francesc al costat i em va dir que venien d'un concert i que s'havien sortit de dolent que era, llavors ens va presentar al Francesc a l'Antoni i a mi, jo vaig fer el mateix presentant-los l'Antoni, res de petons, tan sols donar les mans, vam xarrar una estona i ells van desaparèixer per les instal·lacions del local. L'Antoni em va demanar qui eren aquelles criaturetes, jo li vaig dir que només coneixia al Carlitos de feia poc temps, fins i tot havíem anat a Sitges a un dinar a casa de l'Enric i en Ventura, però que l'altra preciositat no la coneixia de res, una estona més tard ens vam acomiadar, el meu amic volia arribar d'hora a casa, l'endemà dilluns, tenia molta feina. Aquesta conversa la teníem un 5 d'abril de fa trenta-vuit anys. El que va passar entre el Francesc i jo des d'aquell mateix dia una vegada que jo em vaig quedar sol al local i els divuit dies següents, van ser d'agitada turbulència per l'efecte que aquell nen m'estava produint, tenia 23 anys, però, n'aparentava 18 i això era un punt molt negatiu. El fet de tenir una relació amb una persona 22 anys més jove que jo era una fal·làcia que entrés dins el meu projecte de vida en un moment que estava a la llinda de la porta de la maduresa, amb bona forma física, sí, però els anys hi eren. Sobretot a la meva família els matrimonis amb diferència d'edat molt acusada eren molt mal vistos perquè un element de la família s'havia casat amb una persona molt més gran i el resultat del matrimoni sempre va demostrar carències per no dir resultats desastrosos pels cònjuges i els fills que van venir després. Jo tenia molt mala peça al teler aquell abril del 87. 

 Però com soc Àries, no m'ho vaig pensar gaire i em vaig dir que passi el que deu vulgui. Ens veiem cada dia en sortir de la feina, moltes converses de qui era un i qui era l'altre, aquells anys també havia estrenat un Ibiza blanc que em feia molt feliç i tots els caps de setmana anàvem a fer viatges per Catalunya o a Sitges on els meus amics sempre tenien l'habitació enllestida per nosaltres, aquell estiu vam fer un viatge a Grècia com viatge de noces, vam agafar un creuer per fer unes quantes illes de l'Egeu. Els àlbums de fotos se n'anaven omplint i en la vida quotidiana a la ciutat hi havia alguns canvis, quasi cada nit es quedava a dormir a casa i en el meu armari cada vegada hi havia més roba d'ell i com a culminació d'aquests primers anys de vida conjunta vaig tenir l'oportunitat de comprar el pis de Sitges que feia molt temps que estava a la venda i era rebutjat per tenir una cuina de només un metre quadrat i no el volia ningú, jo tenia uns diners estalviats i els propietaris, que eren francesos es van avenir a acceptar la quantitat que els hi oferia. Jo no volia passar per una hipoteca, havia patit massa en la compra del pis de Lesseps. I per fi vam tenir un pis al centre de Sitges per nosaltres i que amb unes petites obres que vam fer, mobles comprats per sortir del pas, altres regalats i els que hi havia al pis, També uns anys de feina continuada perquè les coses estiguessin com el decorador Francesc volia. Però la situació era incòmoda i totalment anormal, ja que en Francesc dinava cada dia feiner a casa dels seus pares i tota la resta del temps amb la meva mare i jo. Fins a un punt que era del tot incongruent per la mentalitat oberta de la meva mare, ella no podia entendre que el Francesc feia quasi deu anys que vivia a casa i que no coneixia als seus pares i la seva germana, ells tampoc em coneixien a mi i es va plantar davant d'ell i li va dir que aquell mes de setembre el dia 24 feia el seu sant i que volia que la seva família vingués a la festa per conèixer a la nostra. Suposo que es devia quedar gelat i atemorit de la papereta que li venia a sobre. El dia assenyalat van venir tots i a partir d'aquell moment, nosaltres anàvem a les seves festes i ells venien a les nostres a Barcelona o a Sitges. La intel·ligència i sentit comú de la mama havia fet el miracle. 

 Quedo tranquil per tot el vingui ara, perquè en Francesc s'ha fet estimar molt per la meva família, fins al punt de fer-lo padrí d'un nen que ara està a punt de fer tres anys i per descomptat les filles de la seva germana, les seves nebodes que també és i fa de padrí de les dues, ara tant guapes com bones i llestes, no es pot demanar més. Ell és una persona que ha mitificat el passat d'algunes persones que ha estimat, mare, àvia, tieta té memoritzat com viscudes per ell les coses que han viscut les altres fa 80 o 90 anys a 900 km al sud de Barcelona. Recorda frases, anècdotes i fets que li han explicat, però ell sense estar en aquell món ha fet que els seus fets estiguin vius encara que només els hi hagin estat explicats. Amb coses que jo li he comentat del que havia viscut en família o amistats dels temps viscuts abans que el coneixes també els ha fet seus i els recorda posant-li una veracitat de gran fabulador. Estic content perquè en un futur quan estigui de viudo de la meva persona, també parlarà de les meves coses, anècdotes de vida llarga i brillant, les hagi viscut o no i el meu esperit encara serà enganxat a les partícules d'aire que l'envolti mentre ho parla o ho pensa. I com a coda final de tots els agraïments, he de dir que molt poques persones en el món han viscut trenta-vuit anys de Nadals rics, sorprenents, espectaculars i artístics com els que m’ha regalat aquest xicot. 

 20.07.25