Recés de pau, això era el que José Luis m'oferia i és el que jo necessitava després del remolí emocional que havia patit darrerament, José Luis parlava amb veu baixa, en castellà encara que era de Tarragona, era pausat, tranquil i molt irònic en tot, se'n fotia fins i tot d'ell mateix. I com era d'esperar me'l va presentar a Sitges en Josep Maria, sí, el de sempre des de fa dues jornades. De família nombrosa, metge com el seu pare i la seva germana petita, tota la família magnifica i del tot fotogènica quan estava amb ells era genial, era com veure una peça de teatre com les de l'alta comèdia que es feien a Madrid als anys que jo vaig començar a anar al teatre, sobre tot la mare i la germana gran dues dones de personalitats diverses però esclatants. Ell tenia plaça de metge de família a Torredembarra i va demanar el trasllat a Barcelona, i al cap de pocs mesos li van concedir la plaça a Barcelona i com jo ja tenia certa experiencia, em va tocar buscar-li un pis prou gran per poder tenir consultori i habitatge, li vaig trobar una cosa molt bé en un pis alt a Balmes-Mitre, bon barri i a prop de casa. Ens vam fer socis de la piscina de la Salle de la Bonanova, allí vam ser com uns éssers parasitaris en un món que no era el nostre o almenys no era el meu. En aquest temps l'Enric i el Ventura es van comprar un àtic nou a Sitges, dúplex a la zona de les torretes just darrere de l'hotel Cal·lípolis i a tocar de la Mariquita beach, allí ens hi vam passar quasi tot el temps que vam estar junts, caps de setmana i també part de les vacances, amb la seva proverbial generositat ens van deixar una habitació per nosaltres i he de dir que són aquests els moments que més recordo amb molt positiva valoració, la nostra vinculació al temps passat en aquest apartament de Sitges.
Vam tenir alguns bons moments a Tarragona amb la seva família que sempre van ser cordials i amables amb mi, però hi havia un no sé què, que jo mai em vaig poder donar del tot a aquesta nova família, totes les trobades foren com una interpretació amb el text ben après. La família tota li deia Coís, jo mai li vaig poder dir així i els amics de Barcelona tampoc amb l'excepció de la seva gran amiga Lídia, la farmacèutica de Torredembarra que també es va mudar a la ciutat al mateix moment que ho va fer ell. No era de teatres, ni de músiques ni de museus per això els nostres viatges a l'estranger sempre van ser al nord d'Àfrica i sobre tot Marroc. Records que pel que sigui malgrat estar més propers aquestes vacances que altres estan difuminats com en una nebulosa. Si la nostra relació es va aguantar per quatre anys, sens dubte és per la presència constant de l'Enric i en Ventura i el seu acolliment al seu pis de Sitges que sempre estava obert pels molt amics de la colla de Sitges o de Barcelona.
Mai podré oblidar que els últims moments de la vida del meu pare van ser amb el José Luis mentre li intentava salvar la vida a l'hospital i va deixar la vida en els seus braços. I com a cosa estranya, ara que no hi és, havent mort quan no li tocava car era 8 anys més jove que jo, penso moltes vegades en ell, i no el puc imaginar o recordar com una persona que hagués tingut una vida plena, rica i lluminosa i que malauradament ja no està amb nosaltres.
17.06.25
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada