5 Granissada d'agraïments ANTONI

 

Octubre del 61, Dani un comercial que venia a la feina un cop cada mes i que era amic del Pablo em va regalar una entrada de teatre per aquella nit, crec que això ja ho he explicat, em van presentar al Antonio o al Antoniu que és com li deien amics i crítics teatrals al cap d'un mes ja es deia Antoni gràcies a mi, cosa que tota la vida m'ho va recordar. En aquell moment era orfe de pare i mare amb tan sols vint-i-vuit anys, portava dol per la seva mare morta feia poques setmanes abans, cosa que va fer que el portes al cap de pocs dies a casa i també pel fet que vivia a Gràcia. Gràcies a la calor de pares i família tota l'Antoni va ser estimat i valorat. En aquell moment era un director de teatre amb considerable èxit, el més jove de la seva generació i també dirigia alguns muntatges escènics al Liceu. La colla d'amics que tenia tots o millor dit quasi tots, eren del món intel·lectual, teatre, cinema, autors teatrals, gent de les belles arts amb unes idees molt precises del que els agradava, per a mi amb la meva curta edat i encara menor, trobar gent on l'homosexualitat no era mal vista i el franquisme era odiat i rebutjat i el catolicisme no existia, era viure en una illa del paradís somniat, un màster per saber el que m'agradaria ser i pensar tota la vida, amb ell vaig conèixer gent de totes les matèries artístiques tant de Barcelona com de Madrid i mai em va deixar a banda per si es trobava amb algú de nom important, sempre orgullós de portar-me al seu costat. Fins i tot crec que això el podia perjudicar, ell em va ensenyar que era l'orgull gai encara que faltessin set anys perquè s'inventés com eslògan. 

 Amb ell vaig conèixer el món del teatre per dintre, car em va col·locar en tres produccions, dues seves, al teatre romà de Tarragona i a Barcelona i un altre em va recomanar a un director italià per fer tres funcions al Liceu. Jo mai vaig ser feliç dalt d'un escenari i el pànic escènic no va desaparèixer mai en les moltes representacions que vaig fer en un teatre de la rambla de Catalunya que ja no existeix. Al cap de dos anys de ser parella, va tenir la gran oportunitat d'anar a Madrid a aprendre les noves tècniques televisives per fer dramàtics per TV, ja que en molt poc tems la TVE s'instal·lava també a Barcelona. Ell i Marsillac van anar a Madrid amb una nova perspectiva a les seves vides laborals. A Madrid a part de les pràctiques que feia a TVE també va fer d'ajudant de direcció cinematogràfica en algunes pel·lícules i va dirigir una obra de teatre en un teatre de la capital d'un amic i autor de Barcelona Enrique Ortenbach, al que ja li havia estrenat algunes peces en castellà i en català. Jo quan podia anava a Madrid a veure'l i aquells caps de setmana anàvem al teatre, ell també venia, però menys; ara bé, les vacances de Nadal i estiu i estàvem a Valldoreix amb tota la família o bé a molts punts de la Costa Brava. Just quan l'Antoni viu a Madrid jo he conegut al Pere gràcies al meu pare, sortim junts i anem a tot arreu en part gràcies al fet que jo era la parella de l'Antoni, van ser dos anys d'una vida nocturna i cultural molt intensa i sempre nosaltres dos junts en Pere i jo fins i tot l'Ortenbach ens va batejar com 'El matrimonio blanco', en Pere li havia dit a l'Antoni en alguna visita a la ciutat que em vigilaria que fes bondat. 

 És en aquest moment tan especial per la brillantor de totes les persones que ens envoltaven (al Pere i a mi) que ens van marcar per sempre més i van marcar a lletres de foc el que ens agradaria per sempre més i fins avui. Van obrir la sucursal barcelonina de la Filmoteca Nacional i ens vam abonar a totes les sessions del curs, tots els dilluns nit, allí vam conèixer uns nois que amb el temps serien amics de per vida, Federico, Ramon Moix. Per altra banda, Pilar, la cosina de l'Antoni amb qui vivia a Barcelona tenia molt bo amb la direcció del Liceu i teníem dues entrades gratuïtes de platea a les sessions de nit, sempre que les demanéssim i anéssim vestits de gala tal com era costum vestir el Liceu aquells anys, i clar anar-hi tant vam conèixer al Melchor, crític musical, tota la seva colla i al seu parent Pepe Zamora, home que ja mort ha estat important a la meva vida. Amb l'Antoni vam parlar molt clarament que continuar separats no era bo ni per ell ni per a mi ja feia dos anys que estàvem en aquesta situació i que era millor deixar-ho com una magnifica i tendre amistat. I així va ser tota la vida, ell amb la seva parella, jo amb la meva, sempre junts, per dues vegades va tenir lloc seu a Sitges, també a l'Empordà, a la fi ens veiem i rèiem perquè li havia anat una mica el cap i feia com una interpretació de vell enfadat en una peça còmica, a una residència d'Hospitalet per una recomanació del seu fillol metge. És la persona que més m'hagués pogut perjudicar o malbaratar per les coses boniques que em deia sempre i a cada moment si a això no hagués posat un filtre continuat per tenir sempre present que les coses molt positives físiques es van apagant de mica en mica fins a un moment que ets transparent i no se't veu i només se't pot reconèixer per la bondat del teu cor o per la brillantor del teu cap.

 

11.06.25