Acabo de fer diset anys i estic estudiant una carrera que no m'agrada gens, la meva mare que en aquestes coses li soc tansparent m'ho nota i ho veu i decideix demanar al seu marit que em busqui feina pels matins a prop d'ell i que continui estudiant per les tardes, així és com vaig entrar en el món de les duanes en aquest cas a l'Aeroport ded Barcelona, era un departament petit d'una gran companyia i només erem 5 empleats, el que tenia més aprop de la meva edat es deia Pablo de 25 anys llavors, al principi em tractava amablement i prou, peró mica en mica quan va anar perdent la por i va anar obrint-se peró no gaire, al cap de uns quants mesos més va quedar tot clar vam tenir una relació sentimental que va durar molt poc, jus tres mesos del cap d'any que vam estar junts amb uns amics del Pablo fins al 31 de Març en el avió de tornada de Palma, li vaig dir que no continuava, suposo que ell va quedar lliberat i jo mai més he tornat a Palma.
El motiu de la trencada no era un altre que érem diametricament diferents. A ell només li importaven de debò els esports, amb el futbol, en primer lloc, però tots els altres de pilota també, jo mai havia anat a un estadi de futbol i no tenia cap intenció d'aficionar-me, en aquest punt encara soc verge, mai he posat els peus en un estadi, llevat que fos per un concert de música del què sigui. Durant tres estius i gràcies als estudis que estava encara fent, vaig fer la mili de deu mesos a les Milícies Universitàries, dos estius de tres mesos de campaments i quatre mesos ja a un destí que podies triar d'una llarga llista, jo vaig triar el més lluny possible de tot perquè volia experimentar tot sol. Va ser el poble de Tarifa el que vaig triar, per a mi era el fi del món. Com a curiositat diré jo no coneixia Sitges, ell m'hi va portar per primera vegada el cap de setmana de carnaval del temps que vam estar plegats.
En Pablo que com parella érem antagònics, però com amics va ser prou convincent la nostra relació i va durar fins a la pandèmia del 2020, el que sí que he de remarcar en aquest escrit és la quantitat de coses bones que vaig aprendre de les seves paraules en les moltes converses que teníem en les hores mortes de la feina a l'aeroport. La primera i principal va ser la salut del cos, tan lligada amb els esports que feia als vespres i als caps de setmana. Va aconseguir que m'apuntes a un gimnàs, el del Club Natació Barcelona del que ell també era soci. Salut, bona alimentació i no passar-se amb begudes alcohòliques, ell no fumava , jo tampoc. Més endavant va insistir que m'havia de motoritzar i que em tregués el permís per portar velomotors. Ho va aconseguir, em vaig comprar una d'aquelles dues rodes a benzina per gent molt jove, a un nivell inferior als escúters, era de la marca Tucson, em feia falta per anar a casa d'algun client per fer gestions semi secretes, que algun dia les explicaré. Amb la motoreta vaig ser immensament feliç i el fet de portar tu el vehicle on tu vols és quelcom que no té preu, avui en tornant d'Alella en el meu estimat cotxe petit he pensat just el mateix. El Pablo també em va ensenyar a treballar molt bé, tot polit i endreçat amb rigor, clar que amb el cap que teníem al departament, Herr Kaufmann, no hi havia altre remei o treballaves així o esbroncada. La segona part del temps de la nostra amistat es feia dir Pau i és el que deia quan et trucava al telèfon, soc el Pau. El gran amic Pere de la duana sempre li va dir Pablito i així és com jo li contestava a vegades quan parlava amb ell. La seva vida va començar a un carreró prop del carrer Escudellers i va acabar en un àtic al cor de Sarrià amb vista al Tibidabo i Collserola.
10.06.25
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada