5 Granissada d'agraïments ANTONI

 

Octubre del 61, Dani un comercial que venia a la feina un cop cada mes i que era amic del Pablo em va regalar una entrada de teatre per aquella nit, crec que això ja ho he explicat, em van presentar al Antonio o al Antoniu que és com li deien amics i crítics teatrals al cap d'un mes ja es deia Antoni gràcies a mi, cosa que tota la vida m'ho va recordar. En aquell moment era orfe de pare i mare amb tan sols vint-i-vuit anys, portava dol per la seva mare morta feia poques setmanes abans, cosa que va fer que el portes al cap de pocs dies a casa i també pel fet que vivia a Gràcia. Gràcies a la calor de pares i família tota l'Antoni va ser estimat i valorat. En aquell moment era un director de teatre amb considerable èxit, el més jove de la seva generació i també dirigia alguns muntatges escènics al Liceu. La colla d'amics que tenia tots o millor dit quasi tots, eren del món intel·lectual, teatre, cinema, autors teatrals, gent de les belles arts amb unes idees molt precises del que els agradava, per a mi amb la meva curta edat i encara menor, trobar gent on l'homosexualitat no era mal vista i el franquisme era odiat i rebutjat i el catolicisme no existia, era viure en una illa del paradís somniat, un màster per saber el que m'agradaria ser i pensar tota la vida, amb ell vaig conèixer gent de totes les matèries artístiques tant de Barcelona com de Madrid i mai em va deixar a banda per si es trobava amb algú de nom important, sempre orgullós de portar-me al seu costat. Fins i tot crec que això el podia perjudicar, ell em va ensenyar que era l'orgull gai encara que faltessin set anys perquè s'inventés com eslògan. 

 Amb ell vaig conèixer el món del teatre per dintre, car em va col·locar en tres produccions, dues seves, al teatre romà de Tarragona i a Barcelona i un altre em va recomanar a un director italià per fer tres funcions al Liceu. Jo mai vaig ser feliç dalt d'un escenari i el pànic escènic no va desaparèixer mai en les moltes representacions que vaig fer en un teatre de la rambla de Catalunya que ja no existeix. Al cap de dos anys de ser parella, va tenir la gran oportunitat d'anar a Madrid a aprendre les noves tècniques televisives per fer dramàtics per TV, ja que en molt poc tems la TVE s'instal·lava també a Barcelona. Ell i Marsillac van anar a Madrid amb una nova perspectiva a les seves vides laborals. A Madrid a part de les pràctiques que feia a TVE també va fer d'ajudant de direcció cinematogràfica en algunes pel·lícules i va dirigir una obra de teatre en un teatre de la capital d'un amic i autor de Barcelona Enrique Ortenbach, al que ja li havia estrenat algunes peces en castellà i en català. Jo quan podia anava a Madrid a veure'l i aquells caps de setmana anàvem al teatre, ell també venia, però menys; ara bé, les vacances de Nadal i estiu i estàvem a Valldoreix amb tota la família o bé a molts punts de la Costa Brava. Just quan l'Antoni viu a Madrid jo he conegut al Pere gràcies al meu pare, sortim junts i anem a tot arreu en part gràcies al fet que jo era la parella de l'Antoni, van ser dos anys d'una vida nocturna i cultural molt intensa i sempre nosaltres dos junts en Pere i jo fins i tot l'Ortenbach ens va batejar com 'El matrimonio blanco', en Pere li havia dit a l'Antoni en alguna visita a la ciutat que em vigilaria que fes bondat. 

 És en aquest moment tan especial per la brillantor de totes les persones que ens envoltaven (al Pere i a mi) que ens van marcar per sempre més i van marcar a lletres de foc el que ens agradaria per sempre més i fins avui. Van obrir la sucursal barcelonina de la Filmoteca Nacional i ens vam abonar a totes les sessions del curs, tots els dilluns nit, allí vam conèixer uns nois que amb el temps serien amics de per vida, Federico, Ramon Moix. Per altra banda, Pilar, la cosina de l'Antoni amb qui vivia a Barcelona tenia molt bo amb la direcció del Liceu i teníem dues entrades gratuïtes de platea a les sessions de nit, sempre que les demanéssim i anéssim vestits de gala tal com era costum vestir el Liceu aquells anys, i clar anar-hi tant vam conèixer al Melchor, crític musical, tota la seva colla i al seu parent Pepe Zamora, home que ja mort ha estat important a la meva vida. Amb l'Antoni vam parlar molt clarament que continuar separats no era bo ni per ell ni per a mi ja feia dos anys que estàvem en aquesta situació i que era millor deixar-ho com una magnifica i tendre amistat. I així va ser tota la vida, ell amb la seva parella, jo amb la meva, sempre junts, per dues vegades va tenir lloc seu a Sitges, també a l'Empordà, a la fi ens veiem i rèiem perquè li havia anat una mica el cap i feia com una interpretació de vell enfadat en una peça còmica, a una residència d'Hospitalet per una recomanació del seu fillol metge. És la persona que més m'hagués pogut perjudicar o malbaratar per les coses boniques que em deia sempre i a cada moment si a això no hagués posat un filtre continuat per tenir sempre present que les coses molt positives físiques es van apagant de mica en mica fins a un moment que ets transparent i no se't veu i només se't pot reconèixer per la bondat del teu cor o per la brillantor del teu cap.

 

11.06.25

4 Granissada d'agraïments PABLO

 

Acabo de fer diset anys i estic estudiant una carrera que no m'agrada gens, la meva mare que en aquestes coses li soc tansparent m'ho nota i ho  veu i decideix demanar al seu marit que em busqui feina pels matins a prop d'ell i que continui estudiant per les tardes, així és com vaig entrar en el món de les duanes en aquest cas a l'Aeroport ded Barcelona, era un departament petit d'una gran companyia i només erem 5 empleats, el que tenia més aprop de la meva edat es deia Pablo de 25 anys llavors, al principi em tractava amablement i prou, peró mica en mica quan va anar perdent la por i va anar obrint-se  peró no gaire, al cap de uns quants mesos més va quedar tot clar vam tenir una relació sentimental que va durar molt poc, jus tres mesos del cap d'any que vam estar junts amb uns amics del Pablo fins al 31 de Març en el avió de tornada de Palma, li vaig dir que no continuava, suposo que ell va quedar lliberat i jo mai més he tornat a Palma.

El motiu de la trencada no era un altre que érem diametricament diferents. A ell només li importaven de debò els esports, amb el futbol, en primer lloc, però tots els altres de pilota també, jo mai havia anat a un estadi de futbol i no tenia cap intenció d'aficionar-me, en aquest punt encara soc verge, mai he posat els peus en un estadi, llevat que fos per un concert de música del què sigui. Durant tres estius i gràcies als estudis que estava encara fent, vaig fer la mili de deu mesos a les Milícies Universitàries, dos estius de tres mesos de campaments i quatre mesos ja a un destí que podies triar d'una llarga llista, jo vaig triar el més lluny possible de tot perquè volia experimentar tot sol. Va ser el poble de Tarifa el que vaig triar, per a mi era el fi del món. Com a curiositat diré jo no coneixia Sitges, ell m'hi va portar per primera vegada el cap de setmana de carnaval del temps que vam estar plegats.

En Pablo que com parella érem antagònics, però com amics va ser prou convincent la nostra relació i va durar fins a la pandèmia del 2020, el que sí que he de remarcar en aquest escrit és la quantitat de coses bones que vaig aprendre de les seves paraules en les moltes converses que teníem en les hores mortes de la feina a l'aeroport.  La primera i principal va ser la salut del cos, tan lligada amb els esports que feia als vespres i als caps de setmana. Va aconseguir que m'apuntes a un gimnàs, el del Club Natació Barcelona del que ell també era soci. Salut, bona alimentació i no passar-se amb begudes alcohòliques, ell no fumava , jo tampoc. Més endavant va insistir que m'havia de motoritzar i que em tregués el permís per portar velomotors. Ho va aconseguir, em vaig comprar una d'aquelles dues rodes a benzina per gent molt jove, a un nivell inferior als escúters, era de la marca Tucson, em feia falta per anar a casa d'algun client per fer gestions semi secretes, que algun dia les explicaré. Amb la motoreta vaig ser immensament feliç i el fet de portar tu el vehicle on tu vols és quelcom que no té preu, avui en tornant d'Alella en el meu estimat cotxe petit he pensat just el mateix. El Pablo  també em va ensenyar a treballar molt bé, tot polit i endreçat  amb rigor, clar que amb el cap que teníem al departament, Herr Kaufmann, no hi havia altre remei o treballaves així o esbroncada. La segona part del temps de la nostra amistat es feia dir Pau i és el que deia quan et trucava al telèfon, soc el Pau. El gran amic Pere de la duana sempre li va dir Pablito i així és com jo li contestava a vegades quan parlava amb ell. La seva vida va començar a un carreró prop del carrer Escudellers i va acabar en un àtic al cor de Sarrià amb vista al Tibidabo i Collserola.

10.06.25

3 Granissada d'agraïments EL GERMÀ

 

En el moment que jo vaig néixer ja tenia un germà que m’esperava, un germà que en aquell moment tenia una mica més de tretze anys i estudiava a l'Escola de Comerç, d’ell m'han explicat que era el meu cangur quan els nostres pares sortien de casa per tenir una mica de llibertat intima fora de la paternitat, tot això passava al pis del carrer Lleida i jo pràcticament no tinc cap record. Quan jo situo el meu germà dins la meva història és quan ja vivim tots a Lesseps i tinc set anys, llavors m’adono que no tinc només un germà, tinc un germà-mite, el veig poc, para poc a casa, és nedador del Club Natació Barcelona, fa competicions i comencen a entrar a casa medalles daurades i copes platejades per les seves gestes esportives, també treballa i té promesa de fa poc. No he dit que en aquest moment de la vida el meu germà és una bellesa indiscutible, un estament inamovible que tota la família comparteix, ell l’home més guapo de tots i la seva cosina germana una mica més gran que ell, era la dona més bella de la família, entre tots dos copaven els millors llocs. Mai va fer demostracions explícites dels atributs físics que tenia, però ell sabia molt bé que és el que veia quan es posava davant el mirall, a casa teníem al rebedor un gran mirall amb marc daurat i ell abans de sortir de casa i obrir la porta es mirava de dalt a baix perquè tot estigues en ordre i en el seu lloc. Doncs bé, jo que era un nen lletjot de pell fosca, pel fet que dormís en la mateixa cambra d’aquella bellesa d’home que era el meu germà d’alguna manera crec que m’afectava. Tots els diumenges saltava al seu llit i jugàvem a guerres i baralles i ell tan bonic es deixava guanyar per germanet. Sempre he pensat que l’espurna que va fer-me entrar en la meva homosexualitat va ser haver compartit moments de germanor i jo dins l’admiració fraterna vaig entrar de sobte a voler per tenir a prop meu tota aquesta bellesa masculina i poder-la gaudir. Aquests pensaments van venir uns quants anys més tard, el meu germà ja no vivia a casa, s’havia casat.

Les coses que més em recorden el meu germà és quan amb només cinc anys em va fer soci del CNB (encara tinc el carnet d'aquell moment) i allí em portava a les piscines per ensenyar-me a nadar i també a la platja del club de la Barceloneta, un món nou, els vestuaris, les dutxes, els seus amics de l'equip de nedadors del club, de tot això sí que tinc un lleuger record i veia a tots aquells homes com gegants d’un nou Olimp desconegut per a mi. Primer gran agraïment al meu tete, em va fer estimar el mar i a ser feliç dins les seves aigües.

Segon agraïment quan no era ja el meu tete, era un home casat i pare de família, va tenir molts fills, ell els va tenir per ell i per mi que per la meva condició mai els podria tenir i per divines circumstàncies l'estiu de cada any per una mica més de tres mesos vivíem plegats a la casa de Valldoreix, els pares i jo a la planta baixa i al primer pis ell la seva família i l'única iaia que ell i jo teníem. Ell em va regalar que jo podes viure i estar amb les meves nebodes que amb la gran em portava menys distància d'edat que amb ell. Amb les petites jo jugava, les entretenia, els hi feia dolenteries i vaig tenir un vincle amb elles més de germanor que no pas havia tingut amb el meu germà-mite, amb els meus nebots mai vam tenir distàncies d'oncle-nebot, fins i tot ells mai en sa vida m’han dit oncle, amb Quique va que xuta. Això sí que és el regal més gran que he rebut del meu germà. Un regal que encara dura després de quatre generacions.

2 Granissada d'agraïments LA MARE

 

Un caràcter brillant i dinàmic, valenta i agosarada, a dinou anys es va casar i van anar a viure a un poble de la frontera, a vint anys ja era mare, potser els anys més feliços de les seves vides, no van tornar a Barcelona fins al cap de deu anys. Quan jo la vaig conèixer la guerra havia acabat feia uns quants anys vivíem en un lloc únic, la primera casa de veïns del carrer Lleida davant de l'Exposició on em portava a passejar o a jugar, amb ella tenia grans converses, tot el que deia m'agradava i m'ho creia, vaig ser un nen molt feliç gràcies al cotó fluix que la mama em va embolicar quan era petit i també molts anys després, tenia tata (Merceditas) teta (Elisa) i tete (Ricardo) com a frontissa de dolça felicitat a part dels meus pares. Un nen quasi sense avis, ja que tres van morir estant jo molt petit.

A principis dels anys cinquanta un cop de sort va ser molt important a la nostra vida, el meu pare ja es guanyava bé la vida i els 4 de la casa anàrem a viure a un pis més gran al nord de Gràcia i gràcies a un segon premi de la grossa de Nadal que jugava el pare, van entrar molts diners a casa i va cobrir les dues despeses més importants de la història de la família, el casament del meu germà i la compra d'una casa amb terreny a Valldoreix amb el qual de cop vaig passar d'una infància de classe treballadora a una preadolescència de classe mitjana alta amb tot el que comporta i sempre amb ella, la que ho decidia tot, anar de teatres o de botigues del passeig de Gràcia ella i jo sols o al cinema o escoltar música, però això amb pare i mare, tot molt ben combinat.

No era una dona intel·lectual, però li interessava la vida cultural, li agradava el cinema amb bogeria i llegia novel·les amb fruïció, tenia molt temps, i després ho comentava explicant les històries o criticant el que no era del seu gust. Tenia un sentit comú fora de normes, mai la vaig veure barallar-se amb ningú, discutir sí, molt, defensant el seu criteri però sempre amb un somriure als llavis desarmant al contrincant. Va ser la persona més important de la meva vida, vam viure plegats seixanta-set anys i va tenir la mort més bonica que hom pot imaginar, un dinar a casa com sempre un davant de l'altre assegut a la taula, i com sempre discutint em veu molt alta per les seves deficiències auditives i en una de les seves respostes es va quedar sense veu, s'havia mort a prop de fer noranta-nou anys. A ella li dec pràcticament, tot el que soc.

1 Granissada d'agraïments EL PARE

 Sempre li vaig tenir una estimació barrejada amb admiració i respecte pel qual era en si mateix i per la impressió que causava quan jo era petit a la gent que el voltava d'amics i família, el meu amic Antoni sempre deis que el meu pare semblava un personatge wagnerià per físic i per comportament de veu ample, greu i sonora. Mai va ser el pare-amic, però sí que va ser el pare-inductor, el que em va obrir les portes del coneixement i la cultura. Quan jo estava aprenent al col·legi les coses de primària ell a casa s'entretenia fent treballs de marqueteria, col·leccionant segells, aprenent l'alemany bàsic o escoltant música, tant podia ser Bach o Xavier Cugat. Li agradava la vida  escrita amb lletres lluminoses, bons restaurants, cabarets i viatges a l'estiu les dones de la família l'adoraven, els homes el necessitaven, mai un no per ningú i per sobre de tot enamorat a mort de la seva dona a la qual va fer immensament feliç.

Jo de la seva mà, molt petit de nen o molt jove com adolescent, vaig conèixer els meus primers museus, les exposicions d'art remarcables, el meu primer viatge cultural a Madrid, Toledo, Aranjuez, Avila i Segòvia, el meu primer Palau de la Música (Passió de Bach de Sant Mateu), Primer Liceu d'òpera (Norma), primer Liceu de ballet (Ballet del Marqués de Cuevas), primer cabaret (Barcelona de Noche, una nit de Cap d'Any que en sortint de Casa Leopoldo amb tota la família i estant menor em van colar amb tota la disbauxa dins el santuari de tota la 'mala vida' de barri Xino). Per tant, em va donar eines per caminar i capacitat per triar i compara el que volia.

Però de tots els agraïments que tinc per aquest home-mite de la família el més gran que li tinc és que mai en sa vida va criticar el tipus de vida que havia escollit, tots els meus amics que al llarg de la vida anaven desfilant per casa o instal·lant-se, tant se val, sempre van tenir per part del papa sincera amistat i absoluta acceptació, un per un, i feliç de tenir-los dins casa seva. També em va venir a veure com a actor al teatre i com a artista plàstic a les galeries d'art i com a regal final un dels meus amics de quan jo era un vailet, me'l va presentar ell a la duana, en Pere Cusó i va ser una llarga amistat fins que ell ens va deixar. Com a cosa curiosa d'aquest home de semblant greu i seriós, per altra banda, era una criatura i això ho vaig descobrir quan per obra i gràcia del Stanley i el Lluís li van emplenar la casa de gossos, ell era el que més jugava amb ells i que ens els malcriava d'amagat.