10 Granissada d'agraïments FRANCESC

 

Ens vam conèixer en un establiment de caràcter esportiu, jo estava prenent el te amb l'Antoni que de tant en tant ens trobàvem per posar-nos al dia de les nostres coses i va entrar el Carlitos, un xicot que havia tingut alguns contactes últimament per estar, jo, desocupat de parella, el Carlitos anava amb el Francesc al costat i em va dir que venien d'un concert i que s'havien sortit de dolent que era, llavors ens va presentar al Francesc a l'Antoni i a mi, jo vaig fer el mateix presentant-los l'Antoni, res de petons, tan sols donar les mans, vam xarrar una estona i ells van desaparèixer per les instal·lacions del local. L'Antoni em va demanar qui eren aquelles criaturetes, jo li vaig dir que només coneixia al Carlitos de feia poc temps, fins i tot havíem anat a Sitges a un dinar a casa de l'Enric i en Ventura, però que l'altra preciositat no la coneixia de res, una estona més tard ens vam acomiadar, el meu amic volia arribar d'hora a casa, l'endemà dilluns, tenia molta feina. Aquesta conversa la teníem un 5 d'abril de fa trenta-vuit anys. El que va passar entre el Francesc i jo des d'aquell mateix dia una vegada que jo em vaig quedar sol al local i els divuit dies següents, van ser d'agitada turbulència per l'efecte que aquell nen m'estava produint, tenia 23 anys, però, n'aparentava 18 i això era un punt molt negatiu. El fet de tenir una relació amb una persona 22 anys més jove que jo era una fal·làcia que entrés dins el meu projecte de vida en un moment que estava a la llinda de la porta de la maduresa, amb bona forma física, sí, però els anys hi eren. Sobretot a la meva família els matrimonis amb diferència d'edat molt acusada eren molt mal vistos perquè un element de la família s'havia casat amb una persona molt més gran i el resultat del matrimoni sempre va demostrar carències per no dir resultats desastrosos pels cònjuges i els fills que van venir després. Jo tenia molt mala peça al teler aquell abril del 87. 

 Però com soc Àries, no m'ho vaig pensar gaire i em vaig dir que passi el que deu vulgui. Ens veiem cada dia en sortir de la feina, moltes converses de qui era un i qui era l'altre, aquells anys també havia estrenat un Ibiza blanc que em feia molt feliç i tots els caps de setmana anàvem a fer viatges per Catalunya o a Sitges on els meus amics sempre tenien l'habitació enllestida per nosaltres, aquell estiu vam fer un viatge a Grècia com viatge de noces, vam agafar un creuer per fer unes quantes illes de l'Egeu. Els àlbums de fotos se n'anaven omplint i en la vida quotidiana a la ciutat hi havia alguns canvis, quasi cada nit es quedava a dormir a casa i en el meu armari cada vegada hi havia més roba d'ell i com a culminació d'aquests primers anys de vida conjunta vaig tenir l'oportunitat de comprar el pis de Sitges que feia molt temps que estava a la venda i era rebutjat per tenir una cuina de només un metre quadrat i no el volia ningú, jo tenia uns diners estalviats i els propietaris, que eren francesos es van avenir a acceptar la quantitat que els hi oferia. Jo no volia passar per una hipoteca, havia patit massa en la compra del pis de Lesseps. I per fi vam tenir un pis al centre de Sitges per nosaltres i que amb unes petites obres que vam fer, mobles comprats per sortir del pas, altres regalats i els que hi havia al pis, També uns anys de feina continuada perquè les coses estiguessin com el decorador Francesc volia. Però la situació era incòmoda i totalment anormal, ja que en Francesc dinava cada dia feiner a casa dels seus pares i tota la resta del temps amb la meva mare i jo. Fins a un punt que era del tot incongruent per la mentalitat oberta de la meva mare, ella no podia entendre que el Francesc feia quasi deu anys que vivia a casa i que no coneixia als seus pares i la seva germana, ells tampoc em coneixien a mi i es va plantar davant d'ell i li va dir que aquell mes de setembre el dia 24 feia el seu sant i que volia que la seva família vingués a la festa per conèixer a la nostra. Suposo que es devia quedar gelat i atemorit de la papereta que li venia a sobre. El dia assenyalat van venir tots i a partir d'aquell moment, nosaltres anàvem a les seves festes i ells venien a les nostres a Barcelona o a Sitges. La intel·ligència i sentit comú de la mama havia fet el miracle. 

 Quedo tranquil per tot el vingui ara, perquè en Francesc s'ha fet estimar molt per la meva família, fins al punt de fer-lo padrí d'un nen que ara està a punt de fer tres anys i per descomptat les filles de la seva germana, les seves nebodes que també és i fa de padrí de les dues, ara tant guapes com bones i llestes, no es pot demanar més. Ell és una persona que ha mitificat el passat d'algunes persones que ha estimat, mare, àvia, tieta té memoritzat com viscudes per ell les coses que han viscut les altres fa 80 o 90 anys a 900 km al sud de Barcelona. Recorda frases, anècdotes i fets que li han explicat, però ell sense estar en aquell món ha fet que els seus fets estiguin vius encara que només els hi hagin estat explicats. Amb coses que jo li he comentat del que havia viscut en família o amistats dels temps viscuts abans que el coneixes també els ha fet seus i els recorda posant-li una veracitat de gran fabulador. Estic content perquè en un futur quan estigui de viudo de la meva persona, també parlarà de les meves coses, anècdotes de vida llarga i brillant, les hagi viscut o no i el meu esperit encara serà enganxat a les partícules d'aire que l'envolti mentre ho parla o ho pensa. I com a coda final de tots els agraïments, he de dir que molt poques persones en el món han viscut trenta-vuit anys de Nadals rics, sorprenents, espectaculars i artístics com els que m’ha regalat aquest xicot. 

 20.07.25

9 Granissada d'agraïments JOSÉ LUIS

 

Recés de pau, això era el que José Luis m'oferia i és el que jo necessitava després del remolí emocional que havia patit darrerament, José Luis parlava amb veu baixa, en castellà encara que era de Tarragona, era pausat, tranquil i molt irònic en tot, se'n fotia fins i tot d'ell mateix. I com era d'esperar me'l va presentar a Sitges en Josep Maria, sí, el de sempre des de fa dues jornades. De família nombrosa, metge com el seu pare i la seva germana petita, tota la família magnifica i del tot fotogènica quan estava amb ells era genial, era com veure una peça de teatre com les de l'alta comèdia que es feien a Madrid als anys que jo vaig començar a anar al teatre, sobre tot la mare i la germana gran dues dones de personalitats diverses però esclatants. Ell tenia plaça de metge de família a Torredembarra i va demanar el trasllat a Barcelona, i al cap de pocs mesos li van concedir la plaça a Barcelona i com jo ja tenia certa experiencia, em va tocar buscar-li un pis prou gran per poder tenir consultori i habitatge, li vaig trobar una cosa molt bé en un pis alt a Balmes-Mitre, bon barri i a prop de casa. Ens vam fer socis de la piscina de la Salle de la Bonanova, allí vam ser com uns éssers parasitaris en un món que no era el nostre o almenys no era el meu. En aquest temps l'Enric i el Ventura es van comprar un àtic nou a Sitges, dúplex a la zona de les torretes just darrere de l'hotel Cal·lípolis i a tocar de la Mariquita beach, allí ens hi vam passar quasi tot el temps que vam estar junts, caps de setmana i també part de les vacances, amb la seva proverbial generositat ens van deixar una habitació per nosaltres i he de dir que són aquests els moments que més recordo amb molt positiva valoració, la nostra vinculació al temps passat en aquest apartament de Sitges. 

Vam tenir alguns bons moments a Tarragona amb la seva família que sempre van ser cordials i amables amb mi, però hi havia un no sé què, que jo mai em vaig poder donar del tot a aquesta nova família, totes les trobades foren com una interpretació amb el text ben après. La família tota li deia Coís, jo mai li vaig poder dir així i els amics de Barcelona tampoc amb l'excepció de la seva gran amiga Lídia, la farmacèutica de Torredembarra que també es va mudar a la ciutat al mateix moment que ho va fer ell. No era de teatres, ni de músiques ni de museus per això els nostres viatges a l'estranger sempre van ser al nord d'Àfrica i sobre tot Marroc. Records que pel que sigui malgrat estar més propers aquestes vacances que altres estan difuminats com en una nebulosa. Si la nostra relació es va aguantar per quatre anys, sens dubte és per la presència constant de l'Enric i en Ventura i el seu acolliment al seu pis de Sitges que sempre estava obert pels molt amics de la colla de Sitges o de Barcelona. 

Mai podré oblidar que els últims moments de la vida del meu pare van ser amb el José Luis mentre li intentava salvar la vida a l'hospital i va deixar la vida en els seus braços. I com a cosa estranya, ara que no hi és, havent mort quan no li tocava car era 8 anys més jove que jo, penso moltes vegades en ell, i no el puc imaginar o recordar com una persona que hagués tingut una vida plena, rica i lluminosa i que malauradament ja no està amb nosaltres. 

17.06.25

8 Granissada d'agraïments LLUÍS

 

Lluís, el conec a la casa nova del Josep Maria, ja no vivia amb el Peter encara que tenia totes les parets del pis forrades de quadres magnífics d'aquest pintor, jo en aquell moment estava lliure de compromís, al Lluís sempre el vaig veure venir de lluny, érem del mateix zodíac i del mateix signe ascendent. Ell 28, jo 34, vivia a un dels carrers, més 'de casa bona' de la ciutat, el seu pare tenia una empresa molt sòlida i ell ajudava allí a hores, quan no anava a la universitat per fer Història de l'art, tenia un bon cotxe i vam fer molts viatges per pobles de Catalunya els caps de setmana, tenia un cap disparat i divertit  i uns amics molt originals, Ocaña, etc. tot un món nou llibertari i transgressor de la millor Barcelona, ja no teníem el dictador i encara no havia arribat la sida. El seu pare volia fer un regal molt important als seus tres fills, ell era el gran, l'altre noi 24, la nena 18, el regal era la compra tres pisos de superluxe a Pedralbes en el mateix edifici, perquè els germans estiguessin junts. Ell molt agraït, sí, però de viure amb els seus germans, ni parlar-ne, va demanar el pare que li comprés el que ell tries encara que  fos de segona mà i no per estrenar com ho eren els altres. Llavors com estava molt atrafegat amb feina i estudis em va demanar que jo li trobés un pis  amb unes característiques especials: que fos sobreàtic, que tingués ascensor i en una zona de poca contaminació (era mig naturista i comprava la revista Integral). Vaig comentar això amb Ramon M. el meu amic del CNB i com ell tenia un horari molt lliure em va ajudar a mirar els anuncis de La Vanguardia, va ser una experiència extraordinària anar a comprar un pis milionari sense tu rascar-te la butxaca i quan en Lluís va saber que en el projecte estava involucrat en Ramon, amic que ell idolatrava per moltes raons, però sobretot perquè el seu pare havia fet construïr una de les millors cases del nostre passeig de Gràcia i el Ramon va viure allí en aquella casa de 4 plantes fins que es va casar. 

El fet de cercar la casa dels seus somnis va durar molt poc perquè en la segona visita ja vaig veure que li agradaria i tenia moltes possibilitats, 30 m terrassa davant, 120 m de pis construït, 100 m terrassa darrera, Sant Gervasi, espai molt obert i vistes a la muntanya, ascensor i pàrquing. Quan el Lluís va veure'l va quedar enamorat i ens ho va agrair molt i més content va estar el seu pare perquè era més barat que no el de Pedralbes del projecte original. Pel fet d'haver ajudat en la floristeria del Stanley jo tenia accés al mercat de flors i tots els vivers de plantes i aquí comença la gran tasca de vestir les dues terrasses amb plantes, i per això cal llogar una grua per pujar a la planta 8 la terra, les plantes, els testos de totes les mides i dos arbres, una olivera i un pi. Amb poc temps el pis va quedar prou enllestit la majoria de mobles es van comprar als brocanters dels encants vells de Les Glòries i vaig aprofitar per també comprar-ne un parell pel pis de Gràcia, que ara només hi vivien els pares i Pippin un gos setter que Lluís em va comprar perquè a casa ens enyoràvem de la gosseta Cat. Les vacances de Setmana Santa a Andalusia per les processions, estius un combinat  del Magreb amb Sitges a un apartament que havien llogat Enric i Ventura  i que nosaltres teníem una habitació tot l'any. Amb ell he fet el viatge en cotxe més fort que mai he fet mai, de 30 dies, sortir de Barcelona per l'autopista que va a Girona i després de 22.000 km entrar a Barcelona per l'autopista que ve de Tarragona, ell conduint sempre, no es refiava de mi, Espanya, Franca, Itàlia, Tunísia, Marroc, Espanya, de càmping  o hotels molt senzills, però amb molt encant, tots els dies de Marràqueix vam estar junts a l'hotel amb Ventura Pons i un seu amic que va arribar de Nova York un dia després d'ell, tot molt romàntic. Jo abans de fer aquest viatge d'aventura vaig fer testament, el primer de ma vida, pel que pogués ser.

Quan ens vam conèixer jo sortia d'una relació amb el Stan, ell d'una amb el pintor argentí Luis Cohen Fusé, aquest detall és molt important, ja que ell, sigui pels seus estudis o per la seva relació amb el Luis Cohen tenia molt contacte amb artistes plàstics, galeristes, crítics d'art, una època també molt connectada amb l'art i el seu món, fruit d'aquell moment són, Carlos Buró, Joan Casas, Felip Pla,  Montserrat  Sastre (em va ensenyar fer ceràmiques al seu taller) i que junt amb el Josep Bofill i la Carme Albaiges coneguts en la meva etapa anterior conformaven un bloc d'amistat sòlida de  per vida. La història no va acabar bé en quatre anys junts vaig tenir molts moments irrepetibles de vida bohèmia fins i tot amb riscs que per a mi eren una aventura cinematogràfica, però repeteixo van ser quatre anys en què no vaig anar al cinema, no vaig anar al teatre, no vaig anar al Liceu, en quatre anys només vam anar una vegada al Palau de la Música a veure la Juditha Triumphans de Vivaldi i no em pregunteu per què. Jo en el fons prefereixo ser espectador que protagonista, que és molt esgotador. Vaig tornar a viure a casa i llavors vaig fer amb la complicitat de la mama la reforma del pis, més al meu gust per adaptar-lo als nous temps, i com no, en Ramon em va ajudar i molt, ell també estava arreglant el seu a Premià de Dalt. La influència  del Lluís en la meva obra va ser molt forta, moltes de les  obres que vaig signar aquells anys no les reconec i em sembla impossible que jo les hagués fet jo. Un dia, cinc anys després de trencar el contacte, esmorzant al bar  'La piragua' abans d'entrar a la feina vaig veure el seu nom a les necrològiques del diari, la pandèmia dels 80-90 se'l va endur. Una mort prematura d'un cap brillant sempre és molt trist.

16.06.25

7 Granissada d'agraïments STANLEY

 

Anys de turbulències i de grans canvis que afectaran el que soc per sempre més. Stanley és Sud-àfrica, però viu a Frankfurt on treballa, parla anglès, holandès i alemany, és la primera vegada que la meva parella és més jove que jo, té quatre anys menys i l'he conegut com a turista de platja. No parla espanyol, ens comuniquem tan sols en anglès, ve a casa uns dies per vacances, queda enamorat de Barcelona i anem a veure el poblet de Sitges de l'any 1972, queda trasbalsat i decideix venir a viure a Catalunya. Durant els mesos que l'Stanley va tardar a canviar de domicili, jo vaig sortir molt poc i gràcies a la meva neboda Anna que estudiava a belles arts que em va mostrar els seus estris de treball, vaig comprar material i vaig començar a fer dibuixos amb tinta xinesa i aquarel·les. Un parell de vegades vaig pujar a Frankfurt amb el Toni de Santa Coloma de Farners, jo pujava fins casa seva amb el meu 600 i ell agafava el seu Mini i cap al nord sense dormir tota la nit, érem joves, en Toni tenia parella allí, no recordo el nom, que crec recordar havia estat amb relació amb el Stanley. 

Amb ell sempre va ser una aventura perquè tenia una personalitat polièdrica i una capacitat increïble de captar l'atenció, guanyar adeptes i aconseguir el que es proposava, però calia posar més constància que moltes vegades no tenia. Unes de les primeres amistats que vam fer plegats van ser l'Enric i el Ventura a un weekend de cinema musical al cinema Atenas i fins avui, en cada capítol d'aquesta sèrie sempre hi són. Quan el Stan va venir a viure a Barcelona, va voler viure a Sitges al barri on el Pere tenia el seu pis i la seva mateixa constructora estava fent un nou edifici i amb els diners que ell va portar d'Alemanya i els que m'havien donat del petit apartament de Fenals vam donar l'entrada i també signar més lletres. Poc temps després es va entusiasmar amb un cadell miniatura que estava en una botiga de gossos del barri i ens va portar a casa la Cat, els meus pares no volien de cap manera, però al cap d'una setmana estaven enamorats de la gosseta, ella també tindrà un especial al blog perquè va tenir una vida de pel·lícula. Jo no sé com s'ho manegava, però en veure els dibuixos que havia fet en els mesos de sortir poc de casa va decidir que allò es podria vendre i exposar en una galeria, va cercar a Sitges una galerista que tenia la botiga al mateix passeig prop de l'església, l'agost d'aquell any jo exposava per primera vegada una obra senzilla, però devia ser comercial perquè es va vendre la meitat. Ell treballava en una floristeria i galeria d'art a Barcelona prop de casa per recomanació d'en Josep Maria, amic de Sitges i abans havia donat classes en una acadèmia de les llengües que parlava, però no era el seu, uns mesos després va obrir la seva floristeria a la part bona de Barcelona, jo amb el meu cotxe matinava per anar al mercat de flors tres cops per setmana per després anar a la duana a fer la meva feina, ell no conduïa, jo era imprescindible. Va dir-me que jo havia d'aprendre més tècniques pictòriques, per això em vaig fer soci del Cercle artístic Sant Lluc molt a prop de la meva oficina de la Rambla, d'aquest lloc tinc molt bon record, ja que vaig conèixer amics per sempre, en Josep B. una mica més tard el seu amor, la Carme A. i una noia molt important pel molt que em va donar la Chelo N. En aquests temps Espanya entra en el mercat comú i les agències de duanes pleguen, la meva també. En un parell de mesos trobo un bon treball gràcies als coneixements de la duana i a l'anglès après amb el Stanley, com cap d'importació en una molt bona empresa hospitalària. També deixo de ser soci del CNB 

 Amb el Stanley vaig deixar de ser un Enric per ser un altre, jo era un noi que en realitat tot li havien donat fet, amb el Stan vaig saber valer-me per mi mateix i fer coses amb les mans, vam pintar part del pis de Gràcia i també el de Sitges, fer coses de jardineria, restaurar mobles, ell dirigia jo ajudava tot un nou món per a mi. També és el temps de Sitges on fèiem vida quasi comuna amb el Peter Todd Mitchel i el Josep Maria al pis o a l'estudi, dots dos amb terrasses que tan sovint s'emplenaven d'amics. Menció molt especial per Xavier Vivé que jo ja coneixia de l'època de l'Antoni, però que amb el Stan i el New Queens Screen vam tenir moltíssima relació. També en aquesta etapa vaig conèixer al CNB una persona que amb el temps es va incorporar amb la meva vida de manera discreta i sincera, gran amic dels meus pares i de tots els meus amics, en Ramon MP, gran persona, una amistat curta de només deu anys un càncer se'l va emportar prematurament. 

El Stan va conèixer un noi de França a Sitges, es va enamorar perdudament i se'n va emportar de casa la Cat, deixant els meus pares molt tristos per l'amor que havien posat a la gosseta. El Stanley ara viu a Sud Àfrica on encara viu la seva mare que està molt bé pels noranta-nou anys que té. 

12.06.25