Acabo de veure EUGENE ONEGIN (gràcies, amics), l'òpera que estan fent aquest febrer al Real de Madrid un gaudi desmesurat i que m'ha fet pensar molt en el que veia a vint anys i el que veig ara.
L'opera tal com està, servida ara no morirà mai, en primer lloc, per la qualitat dels cantants d'avui, joves, macos, de molt bona escola tant de cant com d'interpretació amb unes direccions escèniques que malgrat ximpleries que sempre hi ha, la resta és atractiu tant per veure-ho en directe com per veure-ho des de la comoditat de casa, bona visió i bon so, amb subtítols per seguir la trama.
Menció especial per la part de direcció fílmica, abans els que es feia és una retransmissió amb uns moviments de càmera per no fer avorrida la visió.
Ara hi ha un estudi de l'acció de tota la funció minut a minut captant quasi simultàniament moviments dels cantants-actors en moments específics que fa la visió tant àgil com distreta.
L'opera als teatres tampoc morirà mai perquè tothom que vulgui celebrar una nit especial comprarà l'entrada d'un lloc luxós, anacrònic però sempre atraient.
Ai si el meu pare que tant li agradaven les òperes i la música clàssica hagués viscut aquests divins moments, des del sofà de casa, que moltes vegades tenien els seus fills.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada