Molt sovint em pregunto per què estimo tant Catalunya i gairebé sempre arribo a la conclusió que la meva adhesió incondicional a la meva terra és per la llengua que té.
És la meva llengua la que aprenc a casa meva de les veus de la meva mare, el meu pare i el meu germà, és la llengua més dolça, musical i poètica que conec.
És Catalunya la terra que té millor gent per descomptat que no, és Catalunya el país més bell doncs tampoc, Itàlia i Espanya tenen millors qualitats estètiques, aleshores que és el que Catalunya té per lligar-me tant, doncs ni més ni menys que el català, la seva llengua, la meva llengua, la més bella i la que més em lliga als meus sentiments abocats a totes les persones que m'han acompanyat. Entre Catalunya i el català em quedo amb el segon, possible incongruència, sentiments molt profunds.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada