ESTRET DE GIBRALTAR

 

Vaig fer el meu Servei militar en tres anys, els mesos de bon temps a les milícies universitàries, els dos primers anys als campaments de Los Castillejos a sobre de Reus i l'últim ja com semioficial a un destacament militar a Tarifa, província de Cadis.

La meva feina estava o bé al lloc de comandament en el castell de Guzmán el Bueno  o a les pràctiques d'instrucció de la tropa en una mena d'illa enganxada al poble que es diu la Isla de las Palomas o bé la Punta de Tarifa que és on tenia la meva feina amb la tropa que tenia sota la meva responsabilitat.

La punta de Tarifa espai tancat per ser zona militar és en el lloc més septentrional d'Europa i teníem Àfrica a topar dels nassos i moltes nits quan per guàrdies, em tocava dormir al destacament amb la tropa, quan els tenia adormits o potser ho feien veure me n'anava a les últimes roques de la punta a veure passar els vaixells creuant l'estret en les dues direccions, amb les llums enceses i al fons Àfrica a tocar la ciutat de Tànger que es veia més gran de nit que no pas de dia.

Jo allí, una mica trist d'estar lluny de casa em sentia molt feliç i privilegiat car les millors notes dels estudis sempre va ser la Geografia i sabia perfectament que el lloc més al sud del continent europeu era aquella roca on jo estava assegut i per tant jo era el primer home d'Europa o l'últim segon com ho miris.

ESTABILIDAD

  

En mi vida actual que llevo desde hace casi diez años no hay variaciones de actividad diaria, son muchas las actividades que llevo semana tras semana y esto que me roba horas de sueño me da una gran estabilidad emocional, es el tipo de vida que hace que me sienta feliz y contento de estar en este mundo a pesar de haber envejecido. Son tantas las cosas variadas que hago y que llenan mi vida considerada por muchísimas personas como rutinaria, pero que a mí me da una felicidad basada básicamente en dos cosas primero y muy importante la salud y segundo la estabilidad paso de sexo, enamoramientos y viajes de placer lo único que quiero es seguir haciendo lo que hago hasta el fin de mis días si tengo la suerte de tener salud hasta que el momento final llamé a la puerta soy una persona afortunada porque puedo vivir la vida que he diseñado para esta parte final de mi paso por este mundo y, por otra parte, cuando miro a mi alrededor no veo a nadie de mi generación que realice una actividad frenética y tan feliz como la mía.

Estimar en català.

 

He estimat en moltes llengües, la gran part del temps en català, però també en castellà, quatre anys, en anglès uns pocs anys, ja que ell va aprendre castellà i català, en francés i en italià uns quants mesos, el temps que va durar l'idil·li. 

Torno al tema d'estimar en català per dir que totes les altres vegades que he estimat len altres llengües, les paraules em semblaven artificials, era com si estigués interpretant el paper d'enamorat en una obra de teatre. 

Diguem que el que sentia sortir de la meva veu em sonava a fals pot semblar molt fort, però és el que sentia, i per això preferia adoptar la solució d'estimar en silenci.

Love CAT

 

Molt sovint em pregunto per què estimo tant Catalunya i gairebé sempre arribo a la conclusió que la meva adhesió incondicional a la meva terra és per la llengua que té. 

 És la meva llengua la que aprenc a casa meva de les veus de la meva mare, el meu pare i el meu germà, és la llengua més dolça, musical i poètica que conec. 

 És Catalunya la terra que té millor gent per descomptat que no, és Catalunya el país més bell doncs tampoc, Itàlia i Espanya tenen millors qualitats estètiques, aleshores que és el que Catalunya té per lligar-me tant, doncs ni més ni menys que el català, la seva llengua, la meva llengua, la més bella i la que més em lliga als meus sentiments abocats a totes les persones que m'han acompanyat. Entre Catalunya i el català em quedo amb el segon, possible incongruència, sentiments molt profunds.

L'opera des del sofà de casa

 

Acabo de veure EUGENE ONEGIN (gràcies, amics), l'òpera que estan fent aquest febrer al Real de Madrid un gaudi desmesurat i que m'ha fet pensar molt en el que veia a vint anys i el que veig ara.

 L'opera tal com està, servida ara no morirà mai, en primer lloc, per la qualitat dels cantants d'avui, joves, macos, de molt bona escola tant de cant com d'interpretació amb unes direccions escèniques que malgrat ximpleries que sempre hi ha, la resta és atractiu tant per veure-ho en directe com per veure-ho des de la comoditat de casa, bona visió i bon so, amb subtítols per seguir la trama. 

Menció especial per la part de direcció fílmica, abans els que es feia és una retransmissió amb uns moviments de càmera per no fer avorrida la visió. 

Ara hi ha un estudi de l'acció de tota la funció minut a minut captant quasi simultàniament moviments dels cantants-actors en moments específics que fa la visió tant àgil com distreta. 

L'opera als teatres tampoc morirà mai perquè tothom que vulgui celebrar una nit especial comprarà l'entrada d'un lloc luxós, anacrònic però sempre atraient. 

Ai si el meu pare que tant li agradaven les òperes i la música clàssica hagués viscut aquests divins moments, des del sofà de casa, que moltes vegades tenien  els seus fills.

L'EGOLATRIA DESMESURADA

 

Tota persona dedicada al món de l'art té l'ego més desenvolupat que un altre tipus de persona menys exposada a l'opinió d'un públic consumidor del seu producte. Però com tot hi ha línies vermelles que jo com consumidor no puc acceptar, aquí mostro dos casos recents del món del teatre musical. Àngel Llàcer 51 a. era director, productor i actor en un paper secundari en el musical de Broadway, The producers. A causa del seu gran èxit aquest rutilant títol s'ha fet a molts països de tot el món, jo el vaig veure a Berlín, a tot el món el cartell publicitari de l'espectacle mostrava al centre i de forma gran i destacada la imatge dels dos actors protagonistes que interpreten les peripècies als dos productors del títol. Els rols d'actuació són els dos més importants, els productors, el tercer paper és el de la xicota d'un d'ells i el quart paper és el d'un còmic extravagant que surt a la segona part de l'espectacle i que interpreta Àngel Llàcer, abans mencionat. Aquí no ha anat així, els dos cartells espanyols, qui surt o bé en solitari o en el centre i primer terme de tota la companyia director-actor secundari, Àngel Llàcer fent valer el seu poder empresarial en contre del que han opinat i fer la resta de teatres del món. Ego superlatiu, qui paga mana. 

 Aquesta proesa ha tingut seguidors, a Madrid s'està representant un musical mític, també de Broadway, Gypsy, productor i director Antonio Banderas 64 a., molt reconegut en el món de l'espectacle. El tema del musical és d'una mare i dues filles en el món del teatre d'ara fa cent anys als Estats Units, un musical de dones. Doncs bé Antonio Banderas amb tota la barra i al mig com el dijous es retrata en promoció posant a les protagonistes al seu darrere i el nom d'ell en solitari i en lletres enormes. Veurem qui és el tercer a seguir la tendència.

The fruit of love, body painting - Photo

 

Fa molts anys vaig tenir una proposició que va ser tot un repte. Un amic del gimnàs em va dir en les converses que teníem a la piscina, que anava amb la seva dona a festes nudistes que amb una relativa periodicitat es feien a una discoteca del seu barri. Em va dir que aquell any al principi d'estiu feien una de caràcter tropical i que els participants que volien portessin fotografies que tinguessin com tema l'estiu, el tròpic i el nudisme perquè es projectarien en les pantalles del local. Em va preguntar que com jo era pintor i estava en el món de l'art que penses una cosa per poder fotografiar i portar a la festa nudista. Ell havia fet unes fotografies de nit a la seva dona en una platja del Maresme tota nua passejant contra el mar i amb una mitja lluna. Jo mai havia fet body painting, però no li vaig dir, li vaig parlar de fer una fruita tropical del Brasil anomenada 'The fruit of love'. I això és el resultat i com bon nudista que és, va dir que amb les fotos originals fes el que volgués, ell se'n va endur en un llapis de memòria còpia de les fotos i em va comentar després que havien estat molt ben apreciades. Han passat els anys ara el meu amic ja és avi i he fet el vídeo d'aquell moment.