Estimat Gabriel, A tu que t'agrada tant el teatre t'explicaré una història de teatres, millor dit d'un teatre el teatre Talia, un teatre que va canviar moltes vegades d'estructura i també de nom i que jo vaig visitar en algunes ocasions, no gaires. Però és un teatre que ha estat molt drecéssiu en la meva vida per dues vegades de forma decisiva i inqüestionable. Una de les primeres vegades que jo recordo haver-hi anat fou l'any 1961, en els meus dinou anys.
Un xicot una mica més gran que jo que ens relacionàvem per feines compartides el 31 d'octubre d'aquell any va venir a l'oficina, era agent comercial, era a mig matí i per un altre company de feina jo sabia que el Dani, el nom del xicot, era gai i estant en aquell moment sol al despatx em va preguntar si m'agradava el teatre, i jo li vaig dir que sí que molt, feia tres anys que m'hi havia aficionat en el teatre de prosa perquè el teatre musical de revista i varietés ja m'agradava d'ençà que tenia cinc anys. Llavor el Dani em va dir que tenia entrades gratuïtes per aquella nit per anar una obra clàssica amb uns amics al Teatre Talia i que si m'hi apuntava, li digués sense cap problema. Jo que aquell moment estava més aviat despenjat li vaig dir que sí al moment.
Vam quedar en trobar-nos a la porta del teatre a una hora determinada. I així va ser, l'obra era El gran Galeoto, l'autor Echegarai, premi Nobel, però en aquell moment com ho és ara, totalment oblidat. A la nit ens vam trobar a la façana del teatre, érem quatre, el Dani el Josep, la seva parella i l'Antoni Chic, director teatral que en aquell moment tenia en cartell l'obra de teatre de més èxit a Barcelona feia mig any que estava a teatre ple, protagonitzada per Joan Capri. Precisament de l'Antoni havia, no feia gaire temps, anat a veure una obra també d'èxit a un teatre de butxaca a la rambla de Catalunya i quan vaig sortir del teatre em vaig fixar en les fotografies dels artistes de l'obra i del director, que hi havia al vestíbul i la foto del director Chic em va agradar perquè tenia una cara intel·ligent i era prou jove per despertar el meu interès, no artístic precisament. En entrar al teatre, que, per cert, no estava gaire ple, era la nit d'un dimarts, les butaques eren prou properes a l'escenari com fila 4 o 5 i jo vaig seure a la que tocava al passadís central, al meu costat l'Antoni, després el Dani i en Josep.
No portàvem gaire temps d'ençà que l'obra havia començat, que l'Antoni que s'havia tret la gavardina quasi blanca que portava la va posar sobre els seus genolls i també a un dels meus, i va començar a fer pressió, cama conta cama, genoll contra genoll, poc després la seva mà sobre la meva cuixa i en acabat més amunt i una mica més tard el que va voler agafar va ser la meva mà i la va estrènyer fortament molta estona, això em va guanyar el cor, no em va tocar més el paquet ni les cuixes i en sortir del teatre cadascú va anar cap a casa, però com l'Antoni vivia a Gràcia com jo ens en vam anar plegats i vam començar a sortir tot seguit.
Va ser una de les persones importants de la meva vida per molts anys fins a la seva mort. Tot va començar al teatre Talia aquella freda i plujosa nit i de l'obra de teatre que vam veure jo no recordo ni un sol instant, només recordo que qui ho feia era en Mario Cabré el que havia enamorat a l'Ava Gardner a Tossa de Mar mentre rodaven Pandora.
Uns anys més tard vaig tornar unes quantes vegades al Teatre Talia, al lloc on sempre actuava amb les seves revistes la vedet argentina Ethel Rojo i era molt del nostre gust, em refereixo al meu gust i als meus amics de la colla de llavors. L'Antoni estava a Madrid i la nostra relació va quedar fixada com una gran amistat, quasi familiar. Però la segona vegada que el teatre Talia em marca el meu destí a la vida és el dijous, 23 d'abril de 1987, dia de Sant Jordi. Aquell dia havia quedat a la tarda al cafè Español amb el Francesc un noi molt jove, potser massa, que havia conegut només divuit dies abans, però el fet que ell tenia 23 anys i jo 45 feia que no m'escalfés el cap amb fer cap mena de projecte de futur i, en canvi, ell obstinadament em continuava trucant per veure'ns i fins i tot havíem anat a Sitges a casa dels meus amics Enric i Ventura per anar a la platja, ja que era Setmana Santa. Bé el fet és que el Francesc es va entossudir en el fet que el dia de Sant Jordi ens havíem de veure car tenia alguna cosa per a mi, vaig pensar.
Jo li vaig dir de trobar-nos al Español perquè quedava molt a prop del teatre Talia que feia poc temps que li havien canviat el nom per Teatre Martínez Sòria. El nom del propietari que havia mort feia pocs anys. Al teatre feien una obra traduïda de l'anglès que és deia Paso a paso i la feien un repartiment de dones inigualable, aquí van, Aurora Bautista, Gema Cuervo, Julia Martinez, Maria Luisa Ponte, Encarna Paso, Isabel Mestre i algunes altres més. L'Enric i el Ventura amb la seva colla hi anaven em van dir de si m'hi volia afegir i jo vaig dir al moment que sí, els mitres femenins sempre m'han fet perdre la son i donada alegria, aquella reunió de dives ho mereixia.
Em vaig acomiadar del dolç Francesc i se'n va anar a casa tot sol segurament en el metro, estació Paral·lel i jo vaig seguir cap al teatre amb el cor una mica encongit per la dualitat d'activitats d'aquell vespre. No recordo molt bé qui hi havia d'entre els amics del grup, fins i tot podria ser que el Dani abans mencionat també hi fos. En veient l'obra pel que fos no hi vaig entrar gens, el meu cap no estava dins en teatre, estava amb el noi que havia deixat feia poc al carrer fosc quan ens vam acomiadar.
Jo pensava que amb qui havia d'estar era amb ell i no amb els bons amics veient una comèdia intranscendent. Aquell moment, allí assegut a una butaca de la platea de l'antic teatre Talia vaig decidir que si en Francesc volia, estaria amb ell i al seu costat fins que el temps ens digués el que hauríem de fer.
I així fins avui, on puc revisar amb goig dues històries que tenen a veure amb aquest teatre que ara és un trist solar abandonat des de fa més de vint anys.
