PABLITO

 Estimat Gabriel, 

 Fa un parell de dies estava als voltants de la Catedral i vaig voler agafar el metro a l'estació de Drassanes,  vaig agafar carrers sense importància creuant el barri per no topar-me amb turistes i de cop em vaig trobar al carrer Nova de Zurbano, abans Nueva de... i com un llampec em van venir milers d'imatges que tenien relació amb una persona que vivia a aquest carrer, en Pablo, company meu de la meva primera feina, en Pablo, encara que amb el temps i gràcies a l'amic Pere, sempre més el vam conèixer per Pablito, no perquè fos petit o esquifit, sinó perquè era un adult que no havia passat la prova de la maduresa, en qualsevol conversa que es pogués tenir amb ell. La feina era una Agència de Duanes a la Rambla cantonada a la plaça del Teatre i des de la finestra del despatx veiem el monument a Pitarra i on era la parada del tramvia i també on estacionaven les motos el carrer i per esmorzar anàvem a la barra del restaurant Amaya que teníem al costat de l'oficina.

 

El carrer Nueva de Zurbano era a un minut de la feina o sigui que en Pablo ho tenia molt bé per anar a dinar a casa i fer una mica de migdiada, que era com estava establert l'horari en aquells anys seixanta. Doncs bé el Pablito que tenia la taula de treball a un metre de la meva i que em va ensenyar algunes truculències de la feina a la duana, era 8 anys més gran que jo, que quan el vaig conèixer tenia setze anys i a part de la relació laboral també va ser el primer home que vaig conèixer íntimament un parell d'anys després treballar junts i va ser que de mica en mica ens vam anar obrint fins després de moltes converses sinuoses ens vam confessar que érem homosexuals, quan jo tenia 16-17 anys la paraula gai no era coneguda a casa nostra, però hi havia un munt de paraules que no deien res nou i que en l'argot secret nostre era molt utilitzat, assumpte, cosa, entès i moltes altres més que ara afortunadament no recordo. En Pablo era un xicot que estava boig per l'esport, ell entrenava en un equip de futbol sala, també era aficionat a les motos i qualsevol altra activitat que tingués a veure amb joventut i esport i com més joves fossin els participants, molt millor. Tenia un germà petit que jo també coneixia perquè també treballava a la duana, però en una altra agència, en Javi, un xicot alt, espigat i molt maco i amb una dolçor de caràcter que te'l feia estimar irremeiablement es va casar molt jove i tant la seva dona com els seus fills eren un model de família perfecta vivia al carrer Consell de Cent i la mala sort se'l va emportar molt jove amb quaranta i pocs anys. Quan jo vaig estar amb el Pablo, només tres mesos, tot s'ha de dir, ell estava enamorat de les virtuts físiques i anímiques del seu germà i era ben notori que el que ell cercava en les seves relacions sentimentals amb els homes era el trobar una rèplica del Javi que tenia a la casa familiar, potser ell no se n'adonava, però estava enamorat del seu germà.

Amb el Pablo encara que la història no va durar perquè els nostres gustos eren incompatibles, ell amb els esports i no amb el món de la cultura que és el que jo havia mamat a casa amb els meus pares. Mai vaig conèixer els seus pares, mai vam tenir cap conversa de tenir un projecte comú i, així i tot, el vaig considerar la meva primera parella afectiva per les bones influències que em va inculcar com per exemple el mig forçar-me d'estar motoritzat, treure'm el carnet de conduir, comprar-me un velomotor que em va fer ser lliure de viatjar amb serveis públics, una mica més tard em vaig comprar un escúter perquè necessitava que la moto tingués un armariet tancat amb clau per les coses que a vegades ens queien a les mans als que treballàvem a la duana, també em va inculcar en tenir una vida sana, esport, gimnàstica i vida a l'aire lliure, ell era del Club Natació Barcelona i m'hi va fer apuntar i allí vam ser feliços perquè també hi eren altres companys de feina com per exemple el Pere i en Dani, que pocs mesos més tard em va fer conèixer a l'Antoni al teatre Talia, com ja saps.

Amb el Pablito hi vam tenir relació tota la vida fins a quasi al final, encara que els últims temps només era de manera telefònica o missatges, whatsapp, amb la pandèmia vaig perdre el contacte, una altra peça del meu passat que ja no hi és. Les dues fotografies nostres que he penjat són fetes pel que no surt a la fotografia, sempre de platja.