Ens traslladem l'any 1964, jo amb vint-i-dos anys acabats d'estrenar i amb el meu amic Pere decidim anar a París, seria la primera vegada que aniríem a aquella preciosa ciutat i en el meu cas la primera sortida a l'estranger.
En Pere era un home amb una forta personalitat amb un atractiu sentit de l'humor i sis anys més gran que jo. Aquella vegada es va deixar aconsellar per a mi a totes les coses que devíem veure i visitar, ja que a casa estàvem molt al dia de la política i cultura francesa gràcies a les tres revistes que entraven periòdicament per una subscripció del meu pare a la Llibreria Francesa de les Rambles (Paris Match, Elle, Cinémonde) he d'afegir que tots els altres nombrosos viatges que faig fer amb ell i la seva parella per tota la seva vida fins a quasi al final em va donar la direcció del viatge tant pel lloc on anar, com també el que hauríem de veure una vegada arribats al lloc de destí.
Amb tota una llarga adolescència i joventut malgastada en una Espanya trista i gris portàvem gana endarrerida per veure el que des de lluny havíem mitificat com podia ser el museu Louvre, els bars gais, el Folies Bergère, els 'Bains' de la rue Penthièvre i l'Olympia de París. En passar per davant de la sala Olympia a la zona dels grans bulevards i molt a prop de l'Òpera de París vam veure que un d'aquells dies hi actuava la Petula Clark que a Espanya així com a tot el món era molt famosa gràcies a una cançó que es va fer milionària: "Downtown" seria la primera vegada que veuríem una estrella internacional, cantant l'èxit del moment, la sessió era aquella mateixa nit i vam agafar unes entrades de preu correcte per les nostres economies, París sempre ha sigut car perquè el no parar d'anar a espectacles, museus, bars i restaurants és el que té.
Teníem l'hotel a Saint-Germain i amb temps suficient ens vam dirigir a travessar el Sena per anar cap al concert de la Petula Clark i quan ens apropàvem a l'Olympia veiem una gran multitud de nois armant gresca amb crits i sorolls a la porta del teatre i no deixaven entrar a ningú al recinte. Pel que vam saber es veu que aquella tarda en el mateix teatre havia actuat un grup juvenil que venia d'Anglaterra i era tanta la passió que despertava que la gent després de l'espectacle en lloc d'anar-se'n a casa es quedaven a la porta per veure sortir als idolatrats artistes.
Fins que no va venir la policia i la francesa els va dispersar i obri pas perquè els clients de la cantant anglesa entressin a la sala i ella podes començar el seu recital, també vam saber que el grup de noiets anglesos es feien dir The Rolling Stones, aquell any van treure el seu primer disc i avui encara rutllen per aquests mons de deu.
Els Beatles van venir a Espanya el 1965, els Rolling Stones van tardar més, fins al 1976 i el dictador ja feia malves i el nostre país es despertava de la letargia. Tot això ho he pogut recordar magníficament perquè a Google trobes tot el que mai podies imaginar-te troba-ho i la Petula Clark sempre va tenir cara i maneres d'institutriu de casa de família bona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada