Ben cert, les dues estrelles més lluminoses, però d'unes galàxies diverses per això mai una va fer ombra a l'altre, tenien públic, crítics i llocs d'actuació completament dispars. A mi m'agradaven les dues, clar que l'una més que l'altre. Els gustos personals manen sempre. El que les uneix a la fotografia molt més que la seva fama d'abast mundial del moment, any 1962, fou les grans dificultats que van tenir les dues des dels seus orígens en blanc i negre fins a arribar a l'esclat de colors que va ser la seva carrera triomfal, curta però prou potent per deixar la impremta per l'eternitat.
Aquesta extraordinària soprano va cantar a Barcelona una sola vegada, l'any 1959 i per circumstàncies de la vida vaig tenir la sort de poder anar al concert que va oferir al Liceu el maig d'aquell any, i vaig anar amb uns amics joves veïns de Valldoreix i per la meva extremada joventut no vaig gaudir el que representava que aquella diva es dignés venir a Barcelona.
La seva glòria continua emmarcida gràcies a les fabuloses gravacions que hi ha al mercat i que encara estan en els catàlegs de les editores musicals després de setanta anys em continues renovacions tècniques de millorament de so.
Potser en el passat segle XIX hi va haver alguna cantant que ho fes millor que la Maria Callas, però només ens podem fiar del que es va escriure llavors sense poder fer les comparacions.
El que si es pot fer és comparar les gravacions de Maria Callas amb totes les gravacions dels cantats del segle XX i el resultat sempre és el mateix, la millor en tot Maria Callas.
Un evident cas flagrant del bon criteri que restitueix la bellesa al cap dels anys. Marilyn al començament va fer moltes pel·lícules, fins a vint, on ella era una simple comparsa i en algunes ni figurava als títols de crèdit, els rols que li assignaven era d'una guapa rossa sense gaires coses interessants a dir, algú a la productora 20th Century Studios li dona el paper principal de la pel·lícula Niàgara i en vuit anys fa 11 films i es converteix en l'artista de cinema més famosa del món i la dona més desitjada i més odiada.
Absolutament sempre va tenir moltíssims detractors que la trobaven una actriu pèssima, que no sabia caminar i que tot ho feia malament, i la seva fama anava creixent gràcies a gent com jo que sempre ens va agradar i molt, i a la colla dels meus amics que li trobàvem totes les gràcies.
Marilyn Monroe avui està més viva, quasi diria que llavors, ja que han passat seixanta-dos anys de la seva mort i pel que sigui la seva imatge continua essent reproduïda, ha influenciat la moda de tots aquests anys, famoses actrius i cantants han copiat el seu look i els crítics, molts d'ells joves, pensen que és una actriu única i extraordinària impossible de clonar.
Jo fidel amb ella i per sempre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada