El dia de Sant Sixte és el 3 d'abril i en aquest dia d'aquest any em va succeir un fet que potser no m'havia passat mai, dues emocions de caràcter molt divers i aparentment contradictòries van esclatar en el transcurs de molt poques hores del fet de plorar amb singlot i sense poder parar i amb els ulls plens de llàgrimes que impedien poder veure el que estava mirant al riure estrepitós i amb crits i tot també sense aturament i amb mal de panxa i costelles abdominals suor i mareig. Tot d'una darrere l'altre amb un petit interval de mitja hora entre els plors i els riures. Dues coses del món de l'art que em van fer viure unes vibracions emotives de signe contrari, però que formen part dels meus gustos i de les meves afinitats.
La Tarda del dia 3
Fa uns dies que vaig saber que uns dels musicals que em van agradar molt en el seu moment s'havia fet en vídeo, un musical que vaig veure a Nova York l'any 1997, l'any que va morir Lady Di, anant en taxi cap a Broadway, ens va dir el taxista que Lady Di havia mort d'accident això ens va deixar una mica tocats i al cap de poca estona estàvem seguts a les butaques a punt de començar la funció d'una altra tragèdia el títol Titanic, The musical que acabava de guanyar el premi Tony al millor musical de l'any, cosa que amb la partitura de Mauri Yeston era previsible perquè és un compositor exquisit. La funció ens va agradar molt, però quan veritablement la vaig millor valorar va ser quan la vaig escoltar dotzenes de vegades en tot el transcurs d'aquell any 1997.
Al cap de vint-i-vuit anys poder tornar-la a veure en vídeo era tot un repte que quasi va convertir-se en obsessió, vaig demanar al Fede per si la podria trobar, al cap de pocs dies em va dir que no ho havia aconseguit, jo encara amb la idea de poder-la veure al cap, la vaig cercar a Internet i la sorpresa va ser que no vaig trobar la funció de 1997 que vam veure, però sí que va ser una molt més que digna versió del conservatori de les arts de Palm Beach, amb una posada en escena i un vestuari, llums i orquestra excel·lents; ara bé, el que em va emocionar des del primer moment va ser la qualitat de totes les veus d'un equip tant jove com talentós i amb unes ganes de guanyar-se el públic interpretant amb unes ganes que et feia saltar de la butaca. Ja només en els primers minuts quan els passatgers emigrants que viatgen en les plantes inferiors pugen al creuer entonant en cor mixt la deliciosa partitura sobre el daurat futur els espera a la somniada Amèrica, les llàgrimes ja no van deixar de sorgir a cada punt i moment fins a arribar al tràgic final en què jo tot sol em feia vergonya del desconsol imparable que vivia, barreja de tristesa, goig, felicitat i amb ganes de millorar les deficiències del món que vivim. En aquest moment obren la porta, és en Francesc que ve de la feina, quan em veu amb aquell estat, torna a tancar la porta i s'amaga al seu despatx. Fi del drama, anem pel berenar sopar.
El vespre del dia 3
Mentre estava a la cuina preparant la safata de cada nit per sopar davant la tele, vaig pensar que en l'estat catastròfic anímic que estava en aquell moment hauria de veure una cosa simètricament diversa per fer-me compensar aquella tristor quasi masoquista. Precisament aquella tarda havia rebut el correu del Fede que entre altres meravelles hi havia una cosa que em cridava l'atenció. Una funció del teatre la Latina de Madrid que interpretava una companyia de províncies anomenada La Sal de Torrevieja i la funció es deia Tributo a las más grandes, revista cómico musical. Això és el que crec que em farà de bo i si el Francesc no li agrada que se'n vagi a llegir que és el que fa sovint quan no li agrada el qui jo he triat, ara que té una etapa de lectura imparable. Tot acabat el sopar de la safata, i assabentat del que volia veure en Francesc em va dir de no esperar a les tristes notícies de cada dia a TV3 i que anéssim per la revista de La Latina. Tot just en començar el show, no ric, riquíssim de plomes i lluentors ja va veure que era com una mena de El Molino versió valenciana, i va dir que no sabia si ho podria resistir; ara bé, el segon número un tango, xotis a la primera vedet la perruca se li va torçar i aquí vam començar a trobar-li gust a la funció, i el riure admiratori va anar creixent fins al paroxisme, en Francesc va recordar coses de feia vint anys viscudes amb l'amic Pere i tota l'estona, número rere número només deia ai si el Pere podes veure això quina llastima que s'hagi anat tan aviat. Un espectacle tan nostre pel canalla que era i tant del nostre gust de la Barcelona que malauradament ja no existeix. La Sal de Torrevieja ens va fer passar una hora i mitja genial per la intrincació d'aquest gènere a les nostres vides.
Plors i riures, això és la vida.
