XABIER ANDUAGA Tenor

 La informació d'aquest jove tenor em va venir de forma esbiaixada pel fet d'acompanyar com a protagonista algunes vegades a una famosa soprano del Metropolitan de Nova York llavors em va venir ganes de saber quina veu tenia i com cantava, per sort a causa del seu talent hi ha molta informació d'àudio als mitjans d'Internet i vaig sentir i veure tot el que d'ell està penjat.

He de dir que malgrat el difícil que és que una nova veu em plagui molt, d'entrada ell ho va aconseguir, ja m'havia passat fa molts anys quan Jonas Kaufmann cantava de molt jove al teatre d'òpera de Zúric, a partir d'aquell moment em vaig tornar un incondicional del Jonàs per molt temps. Ara això em passa amb el Xavier.

M'agrada sobretot la veu neta i polida i d'un color meravellós, no tant el seu repertori, però si no s'espatlla amb el jove que és ja adaptarà altres títols a la seva veu. M'agrada ell, com es mou, com interpreta amb tanta sinceritat i em cau bé també com a persona i per les decisions que ha pres en la seva carrera també m'agrada la seva intel·ligència.

No l'he vist mai en directe, clar que això tampoc és important en el meu cas al Jonàs i la Tebaldi tampoc els vaig veure mai en directe, cosa que no puc dir de la Callas, però era massa jove i inexpert per saber apreciar el que estava veient al Liceu.

Estrena amb plors o diví intercanvi

Ara ha fet deu anys que vaig estrenar una llitera nova de massatges, la que tenia era usada i me la van regalar, però com pesava molt la vaig portar al poble i la vaig canviar per una més moderna i de fusta molt més lleugera. 

 Qui la va estrenar era un client de mitjana edat, xilè i aquell dia el tinc sempre gravat al meu pensament com un dia tant bonic com important. En acabar la sessió em va dir que aquell massatge li havia anat molt bé perquè estava passant moments molt dolents i tot de cop esclatà en plors, em vaig quedar glaçat, estàvem de peu dret, ell amb roba d'abrigar, era hivern. El vaig abraçar fortament per intentar que pares de plorar i sense gaires més paraules, només petites frases de consol, ens vam acomiadar, a la porta em va fer un petó a la galta. 

 Si parlo d'això és perquè per a mi donar un massatge mai ha estat només fer una feina física en benefici del client que la rep i que per això paga un preu, no, és molt més a través del massatge transmets i comuniques, però també reps les vibracions emocionals i inexplicables del cos despullat que tens sota pressió de les teves mans. Filosofant podria definir-ho com un diví intercanvi.

 

Aquest nen que veus en la foto

Aquest nen que veus en la foto va ser causant i protagonista d'un dels alts i baixos emocionals més forts que he tingut en moltíssims anys, difícil de precisar-ho amb aproximada certesa, el Divendres Sant d'enguany. 

Aquest infant té dos anys i vuit mesos i és el meu nebot besnet i també fillol, de nom Aleix i viu a Vilanova i la Geltrú. Doncs bé aquest divendres festiu el teníem compromès d'anar a dinar per portar la mona de Pasqua al fillol a casa de la Laura, neboda gran i àvia del nen que allí també estaria amb la seva germana i pares. 

Tant ell com l’Anna, la seva germana, quan passaven pocs minuts després de les dotze i vam entrar a la casa marinera ens van fer mostres de veritables alegries de veure'ns, això és una injecció d’ànim per començar la llarga jornada del dia de família amb nebots 2, nebots nets, 2 i nebots besnets, 2. Tota una saga. El primer que ens va ensenyar Laura, la líder i patriarca del grup va ser les novetats, primer al bany on el nen estava banyant els seus ninos i posant tot el que cal per a una higiene perfecta, després vam passar al nou dormitori, on vaig veure el nou llit del nen ja de mides grans per sempre més, també la gran col·lecció de llibres infantils que té l’Aleix a la llibreria els peus del llit. La Laura primer li va ensenyar al Francesc el bany dels ninos i la nova habitació amb l'explicació del conte que s’ha de llegir a les fosques i només il·luminat amb una llanterna es veu el seu màgic funcionament. 

Després em va tocar a mi, un quars d’hora més tard. Una vegada al dormitori de l’Aleix es van tancar totes les cortines fosques i les llums per fer una foscor total, sempre a les fosques, vam seure a una banda del llit, a la meva esquerra primer la Laura, que és qui explicava el conte amb el llibre a la mà i la llanterna apagada, després el nen i al seu costat i de peus dret sobre el seu llit. La Laura va obrir el llibre i també va encendre la llum de la llanterna i a les pàgines del llibre no es veia res, però si se li posava la llum directa de la llum anaven apareixent en les pàgines paraules i animals també astres, la lluna i el sol, quan giraves full el mateix, primer cap imatge i després amb la llum sobre la pàgina en blanc sortien llums dibuixant animals, cases i astres per poder seguir les explicacions del conte fins a l’última pàgina on hi havia l’explicació resolta de tot plegat. 

En la visió d'aquest conte a les fosques i lluminós a estones el nen es movia i tan aviat el tenia a un cantó com a l'altre i a les fosques sentia com tot l'estoma em feia repetits petons de feliç que era, és una sensació que potser feia setanta anys que no sentia d'uns infants demostrant la seva estimació fent repetidament petons a les meves dues galtes (a Valldoreix amb les meves nebodetes). 

En aquell moment la sorpresa va ser tan gran que només em venien ganes de plorar de veure com aquesta criatura que tan poc veiem, però que gràcies a la seva mare i àvia, ens ha fet ser part de la seva vida i, per tant, aflora l’estimació amb petons espontanis. 

Aquest dia de Divendres Sant també ens vam assabentar que l’Aleix ens ha batejat de nou i no ens anomena Padrins ara per ell som Els Quiques.

Laura:

Bon dia Quique❤

Vaig ser testimoni de com estava de feliç l'Aleix quan us ensenyava el conte de la lluna.

I exactament tal com ho escrius en aquest text preciós.

Els petons de l'Aleix , absolutament espontanis i sincers perquè expressen com us estima. Com reconeix en vosaltres, i en tu, molt especialment un "súper avi".

I això no té gran cosa a veure amb el temps que passeu amb ell. Sinó en tot el que rep de vosaltres quan esteu junts

Sou els seus padrins :els Quiques" . I us heu guanyat la seva estimació incondicional.

I és veritat que la Clara, la seva mare, que sempre s'ha sentit tan estimada per vosaltres, des de ben petita, hi té molt a veure.

És ella qui ens envia els vídeos, qui ens va explicant el dia a dia dels seus fills, qui ens regala aquests moments màgics.

Jo vaig ser una nena molt afortunada perquè vaig tenir un paradís a Valldoreix.

La convivència amb els Babis, i amb tu , era un regal afegit de la casa.

En la primera infantesa vam tenir molta més relació amb la branca Julian.

Després del neixament de la Gemma i el Ricardo Garí van venir molt sovint els tios de Vilanova.

Però per l'Anna i per a mi el paradís era a casa els Babis.

I com més gran em faig , més afortunada em sento.

MAX & BUDDY

 

Els dos únics gossos de la nostra família són en Max i en Buddy estan lligats tant anímicament com de fidel correspondència amb dues nebodes netes, la Marina i la Clara i si parlo en present és perquè n'estic segur que elles dues encara en algun moment els senten per la casa remenant la cua com sempre, després de tants anys de sentir-se tant acompanyades com estimades de l'amor més generós que jo conec que és els dels gossos. 

Els dos gossos de la família han mort amb molt pocs dies de diferència, eren molt grans d'edat i sempre teníem al cap que la seva fi arribaria no gaire tard. Per les notícies que m'han arribat de tant en tant per més de deu anys del comportament i caràcter de les dues estimades bestioletes, sempre vaig entendre que eren tant l'un com l'altre, gossos de molta personalitat i amb caràcter personal a vegades fora de normes, però que mai van ser mereixedors de no ser estimats de la manera forta i passional al que ho van ser, fins a la fi de la seva existència entre nosaltres. 

 Tots dos se'n van feliços perquè la casa només amb els amos era un xic avorrida i l'arribada de les criatures a les dues cases els hi va donar una raó més de felicitat i d'estar segurs d'haver tingut la sort d'anar a parar a la millor de les famílies.

Eve

 

Aquesta noia tan maca es diu Eve, i l'he conegut aquest matí, a quarts de deu al passeig de la platja del Club Natació Barcelona. La meva intenció d'avui era anar al meu club, a la Barceloneta a prendre el sol, però han vingut uns núvols traïdors que han amagat una mica el sol i feia fresca per estar despullat, llavors com sempre tinc a mà un barnús de rus blanc i vell me l'he post i decideixo anar al passeig vora mar a passar el temps i quan he arribat prop de l'hotel Vela i davant el C.N. Barcelona aquesta noia s'ha dirigit a mi preguntant-me si era del club que teníem darrere li he dit que no i llavors m'ha dit que estava allí per cercar alguns homes de la meva edat (glup) que fossin nedadors, o sigui amb banyador com ho era jo en aquell moment, per fer un espot comercial el mes de maig per una companyia germànica i que em farien un contracte i que pel treball d'aquell dia i em donarien 800 €, però m'hauria de fer algunes fotografies, i com se li havia acabat la bateria i no les podia fer. També m'ha dit que esperava a una seva companya, fotògrafa i si coneixia un bar per poder mirar de carregar el seu mòbil. Li he dit que el meu club té un bar restaurant obert per tothom i que ho podríem intentar, jo el que volia era tallar una mica el rotllo i anar cap al meu club. Pel camí m'ha dit que vivia a Gran de Gràcia, quan m'ha preguntat si jo vivia a prop del club dient-li que de cap manera, molt lluny, a Gràcia. Simpàtica i agradable la conversa també li he ensenyat de lluny la nova zona d'aigües del meu club del qual estic tan cofoi. En arribar a la cafeteria del club, s'ha mogut per totes les taules per demanar si algú tenia un carregador de mòbil, a la fi una sòcia del club li ha prestat el seu carregador, jo he aprofitat per dir-li que havia de fer una cosa al club, ella m'ha dit que si volia m'invitava a esmorzar, li he dit gràcies, però no puc ara em reclamen dintre. Ella és quedar a la cafeteria esmorzant. Jo fugint del perill cap a dins, per dutxar-me i tot seguit anar cap a casa el més ràpid possible, però una vegada vestit i a punt de deixar el club miro el mòbil per si hi havia algun missatge del Francesc i veig el següent missatge.

Al principi de la nostra conversació i després de no haver-li dit, que no tenia gens d'interès amb l'espot comercial em va demanar que li fes una trucada perduda per si no podia carregar la bateria. No em quedava més remei quan, en sortir, passes per la cafeteria del club per saludar-la. Entro i veig que ara són dos les noies, la fotògrafa ha arribat i ja han acabat de fer l'esmorzar. L'Eve em diu que podríem sortir a fora per fer les fotografies. Jo li dic que he rebut un missatge de casa i he de tornar de pressa, elles diuen que serà un moment, llavors dic que sí, ens plantifiquem a la plaça del Mar davant del CNAB i la seva cafeteria sota les palmeres i em diuen que deixi la caçadora sobre un banc i que em tregui la samarreta de màniga llarga que portava i jo esclau d'aquelles dues preciositats faig el que diuen, la fotògrafa és Àries del 27 de març un punt a favor seu. Llavors comença l'Àries a fer fotos ara així, ara aixà, un perfil, ara l'antre, els braços caiguts, i moltes altres coses que és difícil de recordar quan va acabar diu, ara farem vídeo, el mateix que hem fet, però amb moviment i em pregunta si tinc olleres de sol, si tinc, me les poso, ara te les treus, ara amb una mà, ara amb l'altre, després la Eve, em demana alçada, pes, i també talla de samarreta, talla de pantaló, el primer ho contesto, el segon no ho sé. A Humana m'ho provo i si m'agrada al mirall llest. També em pregunta quin Instagram tinc. Els dic que tinc pressa he d'agafar el bus per fer la comanda per la família i elles se'n tornen cap al lloc que m'ha trobat l'Eve (Evelyn, el primer nom de quan es va presentar) a veure si troben més possibles homes grans per l'anunci, perquè aquesta nit han de presentar el càsting dels seleccionats als seus caps. Fi de l'aventura d'avui,

Quan estic al bus hi ha temps en pensar i em pregunto: ¿Quin article volen vendre per necessitar un grapat de vells com jo en banyador a la platja del CNB que és on ha dit que es rodarà el spot?

El cuerpo desnudo en fotografía - Francis Meadow Sutcliffe

 

El cuerpo desnudo en fotografía - Francis Meadow Sutcliffe

 Publicado el 5 abril, 2025 por marmteo

 Francis Meadow Sutcliffe (Headingley, Reino Unido, 1853-1941) fue uno de los grandes pioneros de la fotografía distinguiéndose por mostrar escenas del puerto de Whitby. Seguidor de Peter Henry Emerson y de su Fotografía Naturalista, fue un claro representante de la corriente pictorialista que intentó elevar la fotografía a la categoría de arte. Su obra tuvo una buena acogida aunque un grupo de sus imágenes que representan cuerpos infantiles o juveniles desnudos fueron objetos de polémica por parte de la iglesia. Sutcliffe fue miembro de la Royal Photographic Society.

Aquesta fotografia integrada en el post que vaig rebre ahir de l’amic Miguel Ramirez , erudit en matèries artístiques i que tantes vegades m’ajuda a construir els meus vídeos. Clar què el post d’avui en incloure aquesta estimada fotografia que vaig descobrir l’any 1991 i que em va inspirar fer una composició marítima a l’oli, posant al costat del vaixell i paisatge anglès un temple romà a la Cartago tunicina i amb algunes llicències surrealistes per arrodonir la peça, és un fet especial que comento.

EL 5 D'ABRIL I EL 38

 

Ahir va fer trenta-vuit anys que ens vam conèixer, un 5 d’abril de 1987, ho vam passar molt tranquil·lament, com sempre a Sitges. El 4 i el 5 em van inspirar a fer un quadre l’any 1991, és el quadre més gran que he pintat mai, ocupa tota la paret del rebedor de Sitges.

Com sempre amb nosaltres tot té la seva petita història. Ara em pregunto el perquè vaig sumar els dos números amb resultat de 9, podria ser molt bé perquè aquella dècada dels anys noranta el número 9 era màgic.

 

TITANIC I LA SAL DE TORREVIEJA

 

El dia de Sant Sixte és el 3 d'abril i en aquest dia d'aquest any em va succeir un fet que potser no m'havia passat mai, dues emocions de caràcter molt divers i aparentment contradictòries van esclatar en el transcurs de molt poques hores del fet de plorar amb singlot i sense poder parar i amb els ulls plens de llàgrimes que impedien poder veure el que estava mirant al riure estrepitós i amb crits i tot també sense aturament i amb mal de panxa i costelles abdominals suor i mareig. Tot d'una darrere l'altre amb un petit interval de mitja hora entre els plors i els riures. Dues coses del món de l'art que em van fer viure unes vibracions emotives de signe contrari, però que formen part dels meus gustos i de les meves afinitats. 

La Tarda del dia 3 

Fa uns dies que vaig saber que uns dels musicals que em van agradar molt en el seu moment s'havia fet en vídeo, un musical que vaig veure a Nova York l'any 1997, l'any que va morir Lady Di, anant en taxi cap a Broadway, ens va dir el taxista que Lady Di havia mort d'accident això ens va deixar una mica tocats i al cap de poca estona estàvem seguts a les butaques a punt de començar la funció d'una altra tragèdia el títol Titanic, The musical que acabava de guanyar el premi Tony al millor musical de l'any, cosa que amb la partitura de Mauri Yeston era previsible perquè és un compositor exquisit. La funció ens va agradar molt, però quan veritablement la vaig millor valorar va ser quan la vaig escoltar dotzenes de vegades en tot el transcurs d'aquell any 1997. Al cap de vint-i-vuit anys poder tornar-la a veure en vídeo era tot un repte que quasi va convertir-se en obsessió, vaig demanar al Fede per si la podria trobar, al cap de pocs dies em va dir que no ho havia aconseguit, jo encara amb la idea de poder-la veure al cap, la vaig cercar a Internet i la sorpresa va ser que no vaig trobar la funció de 1997 que vam veure, però sí que va ser una molt més que digna versió del conservatori de les arts de Palm Beach, amb una posada en escena i un vestuari, llums i orquestra excel·lents; ara bé, el que em va emocionar des del primer moment va ser la qualitat de totes les veus d'un equip tant jove com talentós i amb unes ganes de guanyar-se el públic interpretant amb unes ganes que et feia saltar de la butaca. Ja només en els primers minuts quan els passatgers emigrants que viatgen en les plantes inferiors pugen al creuer entonant en cor mixt la deliciosa partitura sobre el daurat futur els espera a la somniada Amèrica, les llàgrimes ja no van deixar de sorgir a cada punt i moment fins a arribar al tràgic final en què jo tot sol em feia vergonya del desconsol imparable que vivia, barreja de tristesa, goig, felicitat i amb ganes de millorar les deficiències del món que vivim. En aquest moment obren la porta, és en Francesc que ve de la feina, quan em veu amb aquell estat, torna a tancar la porta i s'amaga al seu despatx. Fi del drama, anem pel berenar sopar. 

El vespre del dia 3 

Mentre estava a la cuina preparant la safata de cada nit per sopar davant la tele, vaig pensar que en l'estat catastròfic anímic que estava en aquell moment hauria de veure una cosa simètricament diversa per fer-me compensar aquella tristor quasi masoquista. Precisament aquella tarda havia rebut el correu del Fede que entre altres meravelles hi havia una cosa que em cridava l'atenció. Una funció del teatre la Latina de Madrid que interpretava una companyia de províncies anomenada La Sal de Torrevieja i la funció es deia Tributo a las más grandes, revista cómico musical. Això és el que crec que em farà de bo i si el Francesc no li agrada que se'n vagi a llegir que és el que fa sovint quan no li agrada el qui jo he triat, ara que té una etapa de lectura imparable. Tot acabat el sopar de la safata, i assabentat del que volia veure en Francesc em va dir de no esperar a les tristes notícies de cada dia a TV3 i que anéssim per la revista de La Latina. Tot just en començar el show, no ric, riquíssim de plomes i lluentors ja va veure que era com una mena de El Molino versió valenciana, i va dir que no sabia si ho podria resistir; ara bé, el segon número un tango, xotis a la primera vedet la perruca se li va torçar i aquí vam començar a trobar-li gust a la funció, i el riure admiratori va anar creixent fins al paroxisme, en Francesc va recordar coses de feia vint anys viscudes amb l'amic Pere i tota l'estona, número rere número només deia ai si el Pere podes veure això quina llastima que s'hagi anat tan aviat. Un espectacle tan nostre pel canalla que era i tant del nostre gust de la Barcelona que malauradament ja no existeix. La Sal de Torrevieja ens va fer passar una hora i mitja genial per la intrincació d'aquest gènere a les nostres vides. Plors i riures, això és la vida.