Jo el dia 23 d'octubre de 1977, en el mateix moment que el president Tarradellas tornava de l'exili i deia 'ja sóc aquí' quan tornava del moll i vaig deixar el cotxe davant de l'agència de duanes on treballava no vaig poder entrar perquè un jutjat havia segellat l'entrada per problemes de caràcter financer i allí va quedar aquella empresa morta per sempre més i jo sense feina a 35 anys i pels minsos estudis que tenia això era un bastant greu problema.
Dins aquella mateixa tardor un petit cop de sort. La meva mare buscant anuncis econòmics a La Vanguardia en veu un que li sembla adequat per a mi, el retalla, quan arribo a casa el veig sobre el meu escriptori i deia l'anunci que era una multinacional que cercava un home jove amb coneixements de duana i amb anglès fluid pel càrrec de cap d'importació. Amb por i sense gaires esperances que sortís alguna cosa bona del contacte vaig fer la trucada i una persona que jo vaig intuir que era important dins l'empresa em va citar per l'entrevista. Cagat de por vaig anar per primera vegada a aquest lloc de la Via Augusta i em van rebre a una sala una mica fosca i va entrar una persona gran, alta i ben vestida que parlava català i em va preguntar moltíssimes coses i jo les vaig respondre el millor que vaig saber. Quan va acabar em va dir que havia de tornar un altre dia perquè el seu fill em fes l'entrevista per valorar el meu anglès per si era correcte pel lloc que havia d'estar.
El seu fill en aquell moment no hi era, era a Madrid a la sucursal que tenien allí. Un altre dia a cap de pocs dies em cita el fill per la prova dl angles i em trobo amb un xicot un parell d’anys més gran que jo i em fa la prova de l'anglès i em diu que el meu anglès no era l'anglès comercia'l que calia per a aquell lloc, però que si era llest, ja l'aprendria. El fill no tenia la personalitat imponent del pare ni molt menys va ser la meva impressió d'aquell moment. Em va dir que ja em dirien alguna cosa. Molt aviat en un parell de dies el pare em truca i em diu que estic acceptat, però en qualitat prova i que si no tenia res a fer ja podia anar allí l'endemà mateix per agafar soltesa encara que el contacte seria a partir de l'1 de gener de 1978. El fet és que el desembre jo ja treballava i per primera vegada a la vida tenia un despatx per mi sol, tipus peixera amb tres parets de vidre i una porta que m'aïllava si ho volia. No m'ho podia creure. I aquí comença la peripècia d'aprendre a ser qui no ets i fer-ho bé.
El primer ensurt del primer dia va ser que quan obro la porta principal de l'empresa em trobo al hall de recepció dempeus a en Josep Maria un noi de la meva edat que havia conegut feia uns quinze anys de manera molt directa perquè era parella d'un dels millors amics de la meva parella en aquell moment, i em diu: Oh ets tu! Ell era el cap de vendes de l'empresa, perquè no era una multinacional sinó que era una empresa familiar catalana de tipus piramidal on el que m'havia contractat era l'amo i faraó d'aquell imperi, li havia parlat de mi al Josep Maria, per això va dir 'ho ets tu'
Jo havia seguit de lluny la vida del Josep Maria perquè s'havia casat i era pare de família, tres filles que no coneixia, la seva dona si la coneixia de feia també de feia quinze anys, ens trobàvem moltes vegades a concerts, teatre, opera, en Josep Maria li agradava molt la música clàssica per educació familiar.
Allí hi vaig treballar feliç, era una feina dinàmica, amb molt contacte amb el comerç de la indústria mèdica de l'àmbit internacional. Amb 12 minuts arribava a casa, era l'únic de l'empresa que podia anar a dinar a casa amb una hora que teníem per dinar, quatre viatges al dia de 12 minuts, anar i tornar, per vint-i-nou anys. Era la manera de mantenir-me en forma, ja que havia deixat al Club Natació Barcelona de quan treballava a l'agència de duanes. Quan ja feia quinze anys que gaudia del lloc d'Import mànager l'amo ens va donar quinze accions simbòliques de la companyia al cap financer, al cap de vendes, Josep Maria i a mi. Tot un detall però...
Quan tenia jo prop de seixanta anys un dels productes estrella que més veníem als hospitals espanyols, Olympus era la firma, ens van comprar en una operació milionària que va deixar rics a tots els membres de la família i de cop ens vam trobar, jo ja molt gran, treballant en una multinacional amb tots els riscos que això comporta. Als caps de la companyia familiar ens van fer una operació, maquillatge per mantenir-nos en el lloc on érem, però al costat ens van posar uns nous caps de trenta anys amb molts màsters i molts títols universitaris. Era del tot normal, ja estàvem al segle XXI i el món havia canviat. Els meus últims cinc anys de vida laboral, vaig saber el que era la vida del treball actual i sense cap mena de nostàlgia, el mateix dia que em tocava jubilar-me els hi vaig dir adéu per començar la meva tercera vida amb una il•lusió tan gran com una catedral gòtica.
Fa pocs dies vaig entrar al buscador Google per veure si trobava alguna foto de Medical Europa S.A. o d'Olympus a la Via Augusta i res, ni fotografies ni textos que parlessin d'aquella milionària companyia en aquell lloc i aquells anys. El que si vaig trobar és la nova seu d'Olympus a la plaça Europa a l'Hospitalet. Hi ha coses que s'esborren per sempre més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada