EL LICEU I JO

 

La meva relació amb el Liceu ve de molt lluny, el meu pare va voler portar-m'hi per primera vegada a veure una òpera i una mica més tard a una funció de ballet, al meu germà tretze anys més gran que jo, li van fer el mateix, més o menys, una funció d’òpera wagneriana i una funció benefica a favor de les víctimes d'una catàstrofe que va passar a Itàlia amb una sessió de recitals d’òpera i la representació de la sarsuela 'La Verbena de la Paloma' amb l’incentiu del fet que tots els artistes que actuaven al Paral·lel de Barcelona van sortir en papers més grans o més petits com a col·laboracions extraordinàries, Paco Martínez Soria, Carmen de Lirio, Maty Mont i un llarg etcètera. 

Jo faig començar amb la 'Norma' interpretada per Anita Cerquetti, que havia substituït a la Callas quan va deixar plantat al president de la república no sé si a Roma o a Milà, després em van portar a veure la companyia de ballet del Marquis de Cuevas que en aquell moment era una de les més famoses del món. 

Poc temps després amb una colla d'adolescents veïns de Valldoreix vaig tornar al Liceu per tercera vegada per veure l'única funció que Maria Callas ha donat a aquell teatre de Barcelona, era massa jove per entendre la importància d’aquella diva i les seves qualitats, més aviat i vam anar per la vida que se sabia d’ella per les revistes del cor, sempre es va saber vendre molt bé la grega-americana Callas i, fins a la seva mort dramàticament anticipada. 

Després ve un petit salt del temps i en conèixer a l'Antoni que era director d'escena d'algunes òperes vaig tenir l'oportunitat d'anar-hi molt sovint i com invitat, la primera òpera que vaig veure en aquesta nova i molt llarga etapa d'una mica més de deu anys va ser 'Turandot', bon títol i bon auguri. Poc temps després i de la mà d'Antoni vaig conèixer a la Montserrat Caballé que en pocs dies debutava al Liceu amb el seu primer títol 'Arabella' abans de convertir-se en la gran diva mundial. 

Són molts anys d'aquest teatre per veure òperes i ballets, però com tot en la vida és mutable i els últims anys després de molts anys de ser abonat a la casa de la lírica se'm feia una muntanya anar-hi i valorar si els diners que em costaven els abonaments, temporades una rere l'altre em donaven prou satisfaccions, em vaig fartar d'òperes tipus concert sense escenificació teatral, insuportables intermedis i descans entre acte i acte, recitals d'una sola veu amb un piano acompanyant-la, cosa que mai m'ha agradat i ara es feia massa sovint i com deu és molt bo amb els meus precs en el moment que vam entrar en el segle XXI la tecnologia moderna dels mitjans de comunicació va fer un salt gegantí i de tots els millors teatres del món donaven per vídeo les seves produccions amb una qualitat sublim i a les grans pantalles de les cases es podien gaudir els millors títols i els millors intèrprets, fent que la meva afició a l'òpera fos encara més intensa que mai i em fes esclau incondicional d'aquest estimat tema l'opera o sigui que en aquests moments de la meva vida soc molt feliç per haver recuperat l'afició que el meu pare em va ficar a l'ànima quan era adolescent, encara que hagi prescindit del liceu per sempre més.

6 D'AGOST DE 1962, DILLUNS

Dilluns, 6 d'agost de 1962 

 Al cap d'avall del carrer del Call i davant la barreteria de sempre, es veu una botiga de nom Barcelona no sé què i és d'aquest lloc que vull parlar, ara una botiga per turistes més, però uns anys abans, 1980 s, havia estat un antiquari d'un xicot gai molt conegut a l'ambient, però jo vull parlar del dia 6 d'agost de l'any 1962, jo tenia vint anys acabats d'estrenar i al matí d'aquell dia jo estava a aquell local que en aquell moment era una petita cafeteria, bar de barri, ho tenia a prop del treball i l'Antoni m'havia citat per alguna cosa sorgida aquell matí, feia tot el possible per veure'm les me´s vegades millor, de segur que aquell cap de setmana havíem estat a la platja, a la Costa Brava o al club natació, això no ho tinc present, però el que si tinc molt clar és que mentre estàvem al cafè asseguts aquell matí de dilluns parlant de les nostres coses i prenent el cafè en una de les tauletes del bar i amb la ràdio encesa com era normal en els llocs de barri senzills per omplir de paraules o cançons l'ambient casolà al gust de qui feia els cafès, la ràdio va donar la notícia que aquell mateix cap de setmana s'havia suïcidat, trobant-la morta al seu domicili l'actriu Marilyn Monroe, l'encarregat del bar va apujar el volum de la ràdio per sentir millor els comentaris del locutor sobre la desgraciada notícia. L'actriu més famosa del planeta, havia decidit deixar el seu glamurós món, món de qui s'han escrit tones de paper escrit i fins avui, però jo el que vull és parlar del disgust que vam tenir aquell dia i els dies següents. 

Marilyn era molt estimada per tots els de la meva colla on tenia el seu lloc junt amb les altres mítiques d'aquell moment, Vivien, Bette, Katherine, Joan, Rita, Ingrid, per no parler de les italianes i les franceses. Però Marilyn era especial i única per una cosa que no puc explicar ni tan sols ara mateix, ella estant de totes la més eròtica i la més sexy no presentava cap perill per un xicot gai, era la perfecta companya, amiga, germana i tan bonica que no et cansaves mai d'olorar la seva pell i besar la seva mirada. Dies de dol al nostre grup, res d'estranyar que el Terenci anys més tard dediques la seva millor novel·la amb aquestes paraules: 

 A tots aquells que teníem vint anys el dia que mori Marilyn.