Els records que perduren són els que es queden gravats a la memòria per sempre més perquè aquells moments van conformar el que seria la teva vida, per bo o per dolorós, ja que som el que recordem del que hem viscut, el que no es recorda no existeix, és una espècie de llimbs o forat negre que forma part del temps viscut, però no ens serveix per res.
Aquesta fotografia agafada d'un calaix de coses velles per fer de punt d'un llibre nou, té més de trenta anys i analitzada ara des de molt lluny veig que és una foto insòlita per l'estranya situació de les cinc persones retratades, totes amigues i que en aquell moment teníem un contacte molt sovintejat.
El que té d'estrany aquesta situació fotogràfica és que aquests amics mai van estar com es veu en aquesta fotografia perquè mai van ser cinc els que es van trobar sinó que sempre érem deu, és com si s'hagués fet el propòsit de dividir les parelles en dos grups, encara que la fotografia de l'altre grup no sé si existeix.
El fet és que a la Carme li manca el Bofill, a l'altre Carme, l'Aulet, el Pere està sense el Carmelo, el Ventura sense l'Enric i jo sense el Francesc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada