El molt petit lligam entre l'Ed Fury i jo

 

Com ho podria explicar de forma abreujada, però entenedora, doncs bé, jo tinc vint anys i fa quasi dos anys que estic amb l'Antoni Chic, és estiu i li donen a l'Antoni la direcció d'una obra de teatre als festiva'ls d'estiu al teatre romà de Tarragona i el Sr. Chic no té un altre idea que com hi ha un paper curt però molt lluït a l'obra, fer-me sortir d'actor. El paper sí que era curt, ja que a la primera meitat de l'obra em maten. L'obra era compartida uns personatges, estan a l'època romana i a Tarragona i els altres estan també a Tarragona però a l'època actual. Els conflictes de l'obra es veu que anaven paral•lels, jo no ho recordo. El que sí que recordo és que a la meva part, la de l'antiga Roma, jo era el jove amant de la protagonista, la Princesa Domitila i era un auriga famós a Tàrraco que per raons que ara no recordo m'havien d'eliminar perquè el drama prengués color. Els actors tots molt famosos de la companyia Ciutat de Barcelona, els noms que més sonaven en aquells moments i jo cagat de por per tot plegat. Per vestir els nostres personatges vam anar a un magatzem de roba per teatre o cinema que estava al carrer Junta de Comerç i crec que li deien Peris Hermanos. Allí l'Antoni va escollir la roba, per cadascun dels personatges, per a mi va escollir un vestit de romà de faldilletes i alguna decoració a la part del tors. Els responsables del magatzem ens van explicar que tota aquella roba havia vingut de Madrid després del rodatge de la pel•lícula 'Ursus', les pel•lícules de romans estaven mol de moda en aquells anys i el protagonista de la pel•lícula es deia Ed Fury i jo crec que havia vist la pel•lícula on l'Ursus tenia un enamorament molt fort amb una esclava que ho interpretava la filla del gran actor Ismael Merlo. Jo estava molt feliç de portar la roba que havia portat un actor de Hollywood.

Arriba l'hora de sortir a l'escenari i ho vaig passar fatal en aquesta funció com també ho vaig passar les altres dues obres que he interpretat, al Liceu i al teatre Candilejas. Mai vaig ser feliç a dalt d'un escenari. El que si em va fer molta il•lusió per la vanitat que portem els gais i els joves, tots, és que al final de la representació de l'obra que portava per títol L'àmfora de Ventura Porta Roses, l'únic que va firmar autògrafs vaig ser jo vestit o mig despullat de romà a un grup de noietes una mica més joves que jo i també he de dir que són els únics autògrafs que he firmat en la meva llarga vida encara que molt curta d'actor teatral. Pocs mesos després a la nova Filmoteca de Barcelona que es feia al cinema ABC del carrer Balmes em trobo al Ramon Moix que tenia l'abonament just a la butaca darrere a la meva, aquella tardor l'Antoni està vivint a Madrid per fer els cursets de realització de TV i jo surto sempre de parella amb l'amic Pere, company de feina i amic entranyable, aquella Filmoteca va ser un ressorgir d'una intel•lectualitat burgesa de Barcelona, un cultiu de què poc després seria el Boccaccio del Carrer Muntaner. En alguna de les converses amb el Moix potser va sorgir el que jo havia fet teatre amb la roba que havia suat l'Ed Fury, llavors és quan, aquest poc conegut actor entra en la meva vida i vaig veient fotografies i reportatges que publicaven les revistes de fotografia artística, però que era una tapadora de les revistes per la població homosexual d'EUA, allí vaig saber que el moment fulgurant de l'Ed és els anys cinquanta i que fer films de romans a Espanya o Itàlia es perquè Hollywood ja no el vol perquè no havia arribat a res. Però segueix igual de maco i llustrós i és un dels homes que més m'ha agradat sobre el paper cuixé en blanc i negre. Ed fury va néixer quan es van casar els meus pares el 1928 i encara quan tenia setanta anys va sortir en unes fotografies a l'aire lliure i estava maco i esportiu, tot un model a seguir. Com tot sempre hi ha un final per tothom i el seu amb molt retard li ha arribat aquest any 2023, el 24 de febrer. Fa uns dies l'amic Enric E. que sap els meus gustos, em va portar unes fotografies molt maques de L'Ed Fury de quan era jove i jo li he fet un altar recordatori a una persona sense importància que sense fer soroll m'ha acompanyat tota la vida i ara el tinc penjat al bany i cada dia quan em dutxo me'l miro i penso que morir al cap de 95 anys està però que molt bé.